Eduard Alegre: “Vull mostrar coses que succeeixen i que, a ulls de molts, passen desapercebudes”

|CLARA LÓPEZ|

Ens vam trobar amb Eduard Alegre a la plaça cívica de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) un divendres a les 15 hores. El nadiu de Cerdanyola del Vallès, és un fotoperiodista freelance que recentment està col·laborant amb el diari Ara, i que es caracteritza per fotografiar la vida de la gent, amb les seves vivències i problemàtiques. El sol del migdia queia amb força quan va aparèixer, de manera que l’entrevista es va traslladar a un bar de la Vila de la universitat. Un cop allí, Alegre es va asseure davant la càmera just després de fer un cafè.

Clara López: Per què fotoperiodista?

Eduard Alegre: Perquè des de sempre he tingut aquesta inquietud per la fotografia i sempre he estat una persona molt curiosa. La càmera, en certa manera, m’ha donat la possibilitat d’apropar-me a gent a la que sense la càmera no m’hagués sabut apropar. Ha servit per desenvolupar-me.

CL: I com et vas iniciar en el món del fotoperiodisme?

EA: La fotografia sempre ha estat una cosa molt present en la meva vida. Potser perquè el meu avi era fotògraf, però la veritat, tampoc tinc molta noció d’ell, ja que va morir quan jo era molt petit. Per tant, no tinc la noció de la figura de l’avi que es passa hores mirant fotografies amb el nét. Però sí que és una cosa que sempre he sentit… aquesta passió. De fet, no em vaig arribar a plantejar cap altra professió, sempre he portat dins la fotografia.

CL: Ets autodidacta?

EA: Sí, totalment autodidacta. Sí que és cert que tinc referents del món de la fotografia en què m’inspiro, i tinc la sort de conèixer a grans fotògrafs que m’ajuden, com poden ser Joan Guerrero, José Colon o Sergi Càmera. I ells, sí que és cert, que m’ajuden a seguir evolucionant com a fotògraf.

7
Mentre fa la bugada, un dona nòmada explica que no canviaria la vida que té per res del món. /Eduard Alegre

CL: Precisament, Joan Guerrero ens va comentar que s’ha dedicat a retratar la quotidianitat de la vida. I tu, ¿com encares la teva manera de fotografiar?

EA: A mi m’agrada més el fet d’acostar-me a l’individu que vaig a fotografiar i a la història que explicaré. M’agrada preguntar-li a la persona per què hi és allà, i narrar una història a través del que està passant. Un tracte proper.

CL: Creus que existeix l’objectivitat en el moment de fotografiar?

EA: Per res. En el moment que mires pel visor ja estàs retallant la realitat. Els fotoperiodistes no mostrem la veritat absoluta; potser estàs enfocant alguna cosa que vols retratar, però simultàniament al voltant d’aquesta, està succeint alguna altra. Els fotoperiodistes intentem fotografiar el moment en sí, però al mirar pel requadre del visor i enfocar el que vols que l’espectador vegi, ja estàs prenent decisions.

“Al mirar pel visor, i enquadrar el que vols que l’espectador vegi, ja estàs prenent decisions”

CL: En quins temes centres el teu treball?

EA: En diferents temes la veritat. Ara mateix estic treballant en un projecte per al Diari ARA, que té com a objectiu denunciar l’ús d’heroïna a Barcelona. A més, estic fent un treball sobre el món del transgènere i les dones que són rebutjades per la seva condició sexual. Em dedico a temes tabú, podríem dir.

CL: Sovint és difícil tractar aquest temes  sense caure en els prejudicis…

EA: Sí que és veritat que abans d’anar a treballar al terreny et fas una idea del que és. Tens els teus prejudicis, però un cop comences a treballar el tema veus que no és així, o que no te l’imaginaves així. Però sí, tots tenim prejudicis.

1
Adam, que va ser empresonat per robatori a mà armada, es va enganxar a l’heroïna durant la seva estança a la presó per oblidar l’exterior. /Eduard Alegre

CL: Veus la càmera un instrument de denúncia social?

EA: Totalment. I és que la meva feina amb la fotografia és purament de denúncia social. Vull mostrar coses que succeeixen i que, a ulls de molts, passen desapercebudes; ja que simplement prefereixen mirar cap a un altre costat.

CL: T’has trobat amb que les històries que heu volgut comptar no han interessat?

EA: Per descomptat, encara que no sé si fins a aquest punt. Sí que és veritat, que hi ha moltes persones que davant els treballs que faig jo, per exemple, senten un rebuig. No volen veure la imatge, però aquesta hi és. Al final t’has d’anar movent d’un mitjà a un altre.  

CL: Com aconsegueixes projectar temes que el mitjans acostumen a silenciar?

EA: M’acosto a ells simplement per curiositat; perquè a mi hi ha temes que em criden l’atenció i sé que els mitjans de comunicació no m’ho oferiran. Llavors, directament decideixo acostar-me a un objectiu o individu amb la finalitat de conèixer més la seva història. Els mitjans sovint ofereixen aquest tipus de temàtiques o reportatges a comptagotes, i a mi m’agrada aprofundir molt més.

“Els mitjans sovint ofereixen aquests temes a comptagotes, i a mi m’agrada aprofundir molt més”

CL: Vas fer un reportatge sobre el nomadisme modern que es va publicar al diari Ara i algunes de les teves fotografies són del comerç de la droga als Encants. Com ho fas per fotografiar en entorns delicats i arriscats?

EA: Si vas amb la veritat per davant, et guanyaràs la confiança del col·lectiu o de la persona que vols fotografiar. Recordo quan estava fent un treball sobre la immigració a Barcelona, i moltes de les persones a les que m’apropava entenien que era allà per a denunciar una situació; però alhora molts d’ells no ho entenen, i no pots lluitar contra això. Si una persona et diu que no vol accedir al que tu tens en ment, és impossible portar-ho a terme.

“Si vas amb la veritat per davant, et guanyaràs la confiança del col·lectiu que vas a fotografiar”

CL: És la gent conscient d’aquesta realitat?

EA: No sé si la gent és conscient o no; però és una realitat i està passant aquí. No cal marxar a un altre país a cobrir algun conflicte o història quan aquí hi ha moltes històries a explicar i molta gent que ho està passant malament. Hi ha temes dels que s’ha de parlar com la immigració o la prostitució.

a
Eduard Alegre durant l’entrevista. /Èlia Pons

CL: Últimament s’ha posat molt de moda anar a altres països a fer fotografies, en el teu cas ho havies contemplat mai?

EA: Per res, jo sempre he volgut fer fotografies a Barcelona o a Espanya. No tinc la necessitat de marxar a un altre país quan aquí hi ha moltes històries per explicar. No crec que faci falta marxar per dedicar-te a l’ofici, a no ser que busquis un sou millor, ja que aquí està molt mal pagada la feina.

CL: En quins projectes estàs treballant actualment?

EA. Per una banda faig fotografies per l’Ara, i per l’altre, he creat un col·lectiu de fotoperiodistes. És diu ISO 0, i l’he fet amb un alumne que José Colon em va presentar. Pel moment som quatre, i el que buscam és visibilitzar el que fem.

CL: Fa un parell de dies que va sortir la notícia que La Vanguardia ha decidit eliminar la secció gràfica, que n’opines?

EA: La secció gràfica és una bona part de la redacció. Només espero que altres mitjans no es sumin al que està fent aquest diari. Tampoc vull pensar que el fotoperiodisme està mort. Hi ha molta gent que ho diu, però sí que crec que fins que no surti un mitjà que aposti realment per la fotografia el panorama està complicat.

“No vull pensar que el fotoperiodisme està mort”

CL: Creus que el fotoperiodisme es digitalitzarà completament?

EA:  No crec. Hi ha la revista 5W que té una pàgina web, però un cop a l’any publica un llibre. La fotografia és una cosa que s’ha de tocar, s’ha de visualitzar sobre el paper. No crec que el paper mori mai, o això espero.

Igualada estrena la cinquena edició del FineArt

El festival fotogràfic compta amb més de quaranta exposicions i amb la participació de 39 fotògrafs d’arreu del món.

25/02/2017-ANTÒNIA CRESPÍ || La cinquena edició del FineArt Igualada va arrencar ahir 24 de febrer amb la participació de més d’una trentena de fotògrafs, i vuit escoles de fotografia. Els treballs, tant de professionals com d’aficionats de l’àmbit nacional i internacional, ompliran durant vint-i-quatre dies els diferents espais del municipi. L’objectiu és acostar i fomentar el món de la fotografia entre la ciutadania. El festival, impulsat per l’Ajuntament, estarà disponible fins al 19 de març.

Escoles, antigues fàbriques, locals en desús o el mercat municipal són alguns dels escenaris que acullen les exposicions de figures com Joana Biarnès, primera fotoperiodista de l’Estat espanyol, o Gervasio Sánchez, premi nacional de fotografia 2009. Aquest, el dia de la inauguració va oferir una visita guiada per la seva obra ‘Antologia‘. El festival també recull les mirades d’altres llocs del món com la del mexicà Mauricio Ramos o la brasilera Natàlia Mansano. Malgrat això, també es promociona molt el treball dels professionals igualadins, com ara Josep M. Lladó, Jordi Saragossa o Laia Valls.

7252482766_94b5cd1d6a_c.jpg
Fotografia de l’obra ‘Antologia‘ de Gervasio Sánchez./Gervasio Sánchez

Una de les novetats que ofereix l’edició d’enguany són les imatges del concurs d’Instagram que es va celebrar. Així es fomenta la fotografia a través de la visualització de les diferents obres que hi ha repartides pel municipi, i també s’hi inclou a la ciutadania donant-li l’oportunitat d’agafar la càmera del seu mòbil i participar. Ara bé, el FineArt no sols té aquest vessant fotogràfic, sinó que també pretén fomentar el món del disseny. És per això que a part d’exposar les obres dels alumnes d’escoles de fotografia, com ara l’Institut d’Estudis Fotogràfics de Catalunya (IEFC), també inclou els treballs de centres com l’Elisava o l’Escola d’Art i Superior de Disseny d’Olot.

El FineArt és un festival pioner a escala nacional en el món de la fotografia i que ja porta quatre edicions a la seva esquena des de la primera que es va celebrar el 2012. A part d’oferir nombroses exposicions també organitza tot un seguit d’activitats relacionades amb la imatge, com ara visites guiades, projecció de pel·lícules i tallers tant per a grans com petits. La iniciativa és promoguda per l’Ajuntament d’Igualada i l’Agrupació Fotogràfica d’Igualada, comptant també amb un gran nombre de patrocinadors i colaboradors.

cartell-fineart

El Parlament rectifica la resolució que permetia als Mossos requisar material a les periodistes

Comissions Obreres i el Sindicat de la Imatge celebren la modificació d’una postura molt lesiva per les treballadores de la informació

17/02/2017 REDACCIÓ || La Comissió d’Interior del Parlament de Catalunya va aprovar el 15 de febrer una resolució on rectificava la decisió d’autoritzar la requisa de càmeres per part de la policia als informadors gràfics. Comissions Obreres (CCOO) i el Sindicat de la Imatge (UPIFC) celebren la modificació realitzada el passat dimecres en un comunicat en què destaca la importància del canvi en un posicionament greument perjudicial per als reporters gràfics.

Aquesta sentència va ser aprovada el passat 10 de novembre del 2016, quan el Parlament de Catalunya va desestimar una moció de la CUP per prohibir que es requisessin càmeres. Aquesta decisió es va prendre amb 94 vots de JxSí, C’s i PP en contra dels 37 vots de la CUP, CSQP i PSC. Segons va afirmar Comissions Obreres en un comunicat, era una “decisió lliberticida pròpia d’estats totalitaris” que dificultava l’exercici professional d’un col·lectiu molt afectat per la Llei de Seguretat Ciutadana. Cal apuntar que des de l’aprovació d’aquesta llei, coneguda popularment com a ‘Llei Mordassa’, s’han produït prop de 40.000 denúncies, 6.200 per “faltes de respecte” i 3.700 per “desobediències”. D’aquesta manera, la Llei Mordassa s’ha convertit en la segona causa de denúncies tipificades com a delicte. Les sancions previstes per la llei van des dels 100 als 600.000 euros en funció de la gravetat i el tipus de delicte.

20141220_lleimordassa-151_0
Fotoperiodistes que es manifesten a Plaça Catalunya contra la Llei Mordassa. Foto/ Enric Català via La Directa

El Sindicat de la Imatge i CCOO ja es van mostrar des d’un inici contraris a la desestimació de la moció de la CUP, pressionant als grups parlamentaris amb la fi aconseguir la més immediata modificació. Exemple d’aquest esforç va ser l’assemblea oberta d’informadors gràfics celebrada a la seu de CCOO el 23 de novembre de l’any passat, en la que es va sol·licitar al Govern la no aplicació de la Llei Mordassa a informadors gràfics a Catalunya. També es va acordar la futura reunió amb els grups parlamentaris amb la fi de treballar en l’avenç en una problemàtica que “suposa una autorització indirecta de pràctiques il·legítimes que afavoririen la impunitat de tota mena d’abusos i en particular dels policials”.

28cmassembleaulisses231116
Lluis Salom (UPIFC) a l’assemblea oberta d’informadores gràfiques celebrada a la seu de CCOO per tractar la problemàtica. Foto/ Ulisses Salom -UPIFC-

La resolució del Parlament consta de sis punts, en els quals s’insta al Govern de la Generalitat a garantir el lliure exercici de premsa, tot reconeixent el paper dels Mossos d’Esquadra en la defensa de tota classe de llibertats. També apel·la al compromís del Parlament per a la transparència i a un rebuig als preceptes de la Llei de Seguretat Ciutadana. Finalment, el Parlament insta al cos de Mossos d’Esquadra a vetllar pel dret dels periodistes a captar imatges i reconeix el dret a l’empara del secret professional dels periodistes, així com la protecció dels seus instruments de treball, ja siguin càmeres, gravadores, ordinadors o llibretes.

Retenen i apliquen la Llei Mordassa a les activistes de Fotomovimiento i Irídia a la Frontera Sud

Les forces policials impedeixen la tasca d’observació per la defensa dels drets humans a membres de Fotomovimiento, Centre Irídia i Novact a Melilla i Nador

En un comunicat emès l’1 de febrer, un grup d’activistes de Fotomovimiento,  Irídia – Centre per a la Defensa dels Drets Humans i Novact, han denunciat l’obstaculatització que pateixen per a realitzar la seva tasca d’observació dels drets humans. Les activistes, que van iniciar el treball de camp el 28 de gener a Melilla i Nador, han afirmat que s’han vist retingudes, assetjades i censurades per la Guàrdia Civil i la policia marroquina.

Les intervencions de les forces policials s’han produit en el marc del projecte “Hacia el restablecimiento de la legalidad de la frontera sur”. Aquest, pretén documentar qualsevol vulneració dels drets humans a la frontera amb el Marroc. No obstant, com les mateixes activistes denuncien en el comunicat, des del primer dia ja van ser sotmeses a interrogatoris i se les va advertir que no podrien realitzar cap tipus de documentació gràfica.

En els següents dies, l’assetjament per part de les autoritats va anar escalant fins que el 30 de gener algunes persones van ser obligades a mostrar les imatges preses i a esborrar-les. El dia següent, la Guàrdia Civil, en l’aplicació de la Llei de Seguretat Ciutadana, va denunciar dues membres de Fotomovimiento i dues activistes de Irídia. “O borras las fotos o te vas al calabozo”. Aquestes van ser les paraules textuals que va utilitzar un dels agents per dirigir-se a una activista de Fotomovimiento.

“O borras las fotos o te vas al calabozo”

A la Frontera Sud, que delimita amb el Marroc, s’hi situen les famoses reixes de Ceuta i Melilla, les quals barren el pas a les migrants que intenten arribar a l’Estat Espanyol. És una de les zones més conflictives i delicades, ja que sovint s’hi produeixen episodis de violència policial.

Arran de la projecció del documental Tarajal: Desmuntant la impunitat a la frontera sud, el tema de la frontera espanyola a Ceuta i Melilla s’ha convertit en un debat candent en la opinió pública. Tant és així, que s’han posat en marxa manifestacions per commemorar els tres anys des de la mort de quinze migrants que intentaven creuar la frontera.

c3rgirzweaawqll
La reixa de Melilla on es produeixen els episodis de conflicte. /Fotomovimiento.org

Silenci, els presos roden

Ruido Photo estrena el documental ‘Adentro’, elaborat pels interns del Centre Penitenciari de Joves de Catalunya

Micro en mà, Pau Coll es va adreçar a la sala d’actes del Casal de Joves Palau Alòs. El membre de Ruido Photo presentava ahir el documental Adentro, realitzat al Centre Penitenciari  de Joves de Catalunya a la Roca del Vallès. “No em sento realment director d’aquesta peça, sinó més bé coordinador.” Així explicava la filosofia aplicada en aquest treball, on els joves presos van ser els autèntics realitzadors i protagonistes. L’objectiu d’Adentro és fer de la càmera una eina d’expressió dins d’un espai on manca la llibertat. Aquesta idea sorgeix a partir dels tallers de fotografia que imparteix Ruido Photo en diverses presons de Catalunya des de 2005, en els quals els interns elaboren els seus propis projectes amb l’ajuda d’un professional.

final-1
Pau Coll durant la presentació del documental ‘Adentro’ al Casal de Joves Palau Aulòs / Èlia Pons

Cinc protagonistes i un taller de fotografia.’El Punky’, l’Abdel, el Soufian, el Kamal i el Samuel mostren el seu dia a dia a la presó i narren els seus pensaments més personals. Una de les idees més reiteratives és la de la rutina eterna, és per aquest motiu que els mesos estan desendreçats cronològicament. “Mai hi ha res de nou, les coses noves estan darrere la tanca”, afirma un dels joves. Molts d’ells veuen el temps com el seu principal vent en contra; i mentre ensenyen com de les parets de la cel·la penja un calendari, relaten la frustració davant el temps perdut des del seu ingrés. “Aquests últims anys els he perdut”, explica un dels interns a l’espectador, “això em crema”.

Tots parlen de la seva vida abans d’ingressar a presó i de com afronten la manca de llibertat. “M’agrada rebre cartes, però no saps si et sents pitjor o millor després de llegir-les”, explica un dels nois. A vegades, mantenir el contacte amb les persones del seu cercle accentua l’aïllament i la consciència d’estar tancat.  L’estada allà els permet reflexionar i pensar en com encarar el seu futur; la majoria d’ells desitgen una feina estable que els permeti iniciar una nova etapa en la seva vida. “Aquí valores el preu infinit de la llibertat”, explica ‘El Punky’. Tot i així, alguns no aconsegueixen començar de nou. És el cas d’un dels interns, conegut com ‘Alarma’, qui es va decidir suïcidar presumptament abans de ser deportat.

“Aquí valores el preu infinit de la llibertat”. ‘El Punky’

El documental ens obre la presó i intenta fer que aquests centres siguin menys desconeguts a ulls dels espectadors. La primera imatge que mostren els protagonistes són les vistes des de la seva cel·la: uns barrots que es sobreposen a un camp obert. La càmera es passeja pels passadissos del mòdul quatre; i retrata els espais que freqüenten diàriament, com el gimnàs o el camp de bàsquet. També es mostren les activitats que realitzen per a fer més amena la seva estada. Aquests tallers suposen una manera d’esvair-se i de no pensar tant en la seva vida fora les reixes. “Aquí tot és en blanc i negre, no hi ha alegria”. “L’alegria la trobes quan et distreus, si no et tornes boig”, comenten.  

Adentro constitueix un documental que porta a reflexionar sobre la vida dels joves a la presó. Privació de llibertat, rutina i la sensació de viure eternament en un dia fotocopiat són les claus d’una peça en la qual la realitat supera el guió, i sovint no es distingeix què és què. Silenci, els presos roden. 

fb-adentro-3