Les claus d’una casa ensorrada

Els fotògrafs Judit Domingo i Ignacio Tudela presenten l’exposició ‘La tierra sin tierra’ al Casal de barri Pou de la Figuera

12/03/2017 – ANTÒNIA CRESPÍ || La llum espessa del migdia es filtrava per les persianes del Casal de Barri Pou de la Figuera. Els visitants voltaven per la petita sala observant les fotografies que vestien parets i finestres: un rellotge, la instantània d’un jersei vell, un disc dur, un joc de te o bé les claus d’una casa que ja no existeix. Restes d’una vida passada que els seus propietaris varen agafar a corre-cuita quan fugiren del seu país i que ara estan recollits a ‘La tierra sin tierra’. “ Si demà haguessis de sortir corrents de casa teva, que agafaries?” varen preguntar Ignacio Tudela i Judit Domingo el passat dissabte 11 de març, durant la presentació del projecte trasmèdia.

Abans d’arrencar la visita, els dos professionals estaven acabant de muntar en un racó de l’estança un petit piscolabis que oferirien més tard als assistents. Ells dos, juntament amb el fotògraf Alejandro Romero i la periodista Lara Monrosi, són els propulsors del ‘La tierra sin tierra’, un treball que recull els relats de diferents persones que han hagut de marxar del seu país. Històries que, un cop va estar tot enllestit i varen ser les dues i mitja, Tudela i Domingo varen explicar.

D’esquerra a dreta, Ignació Tudeal i Judit Domingo, durant la presentació de ‘La tierra sin tierra‘./Antònia Crespí

El recorregut va començar amb la primera fotografia de la Sifa, una refugiada de la guerra de Bòsnia que fa vint anys que viu a Barcelona. “El que també buscàvem en el projecte és comparar com eren rebuts els refugiats abans, com és el cas de la Sifa, i ara”, va explicar el fotògraf mentre relatava la fugida de la bosniana amb la seva filla. Ella era originària de Srbrenica, i mentre era a Catalunya, s’hi va produir una massacre que va acabar amb la vida d’unes 8000 persones, entre d’elles la del seu germà i el seu pare. Domingo va comentar les fotografies dels diferents objectes que la Sifa li havia mostrat, entre ells hi havia la imatge d’un jersei malmès i brut de terra. “Varen saber que els ossos que hi havia enterrats eren del seu germà perquè portaven el jersei”, va explicar la fotògrafa mentre es sentien alguns sospirs i esbufecs neguitosos.

L’altra cara de la moneda, varen ser les històries del Mohammad i la Nadia, una parella de refugiats sirians que van formar part dels últims grups que van aconseguir arribar a Europa amb avió. El seu cas és un clar exemple de totes les dificultats administratives que actualment es troben tots els migrants que arriben a Espanya, i que abans, com el cas de la Sifa, no era així. Cada sis mesos, com va explicar Tudela, estan vivint en una casa diferent per culpa de la seva situació burocràtica. Però que el que va generar alguns comentaris entre els assistents va ser un dels objectes fotografiats: un joc de claus. Domingo va explicar com la parella encara conserva les claus de la seva casa a Damasc, malgrat hagi quedat reduïda a una pila de pols i pedres. Just en aquell moment, un dels visitants va aprofitar per comentar un altre cas molt semblant que ell va conèixer de jove, “era un noi sefardita que conservava la clau de la casa dels seus avantpassats quan ells vivien a Toledo”. Per desgràcia, pareix que hi ha històries que estan condemnades a repetir-se.

La fotografia de les claus de casa de Mohammad i Nadia./ Judit Domingo

Un dels altres casos destacats fou el de la Conchita, que va arribar des de Veneçuela farà un any i mig. Segons Tudela, és un exemple de com l’estatut de refugiat és una condició que al final queda sotmesa al de les relacions internacionals. La veneçolana aconseguir l’asil polític molt ràpidament, ja que “serveix d’argument a Espanya per dir que el govern veneçolà no pot protegir als seus ciutadans”, va explicar el fotògraf. En el seu cas no hi havia fotografies dels seus objectes, “hi havia persones que no volien mostrar les seves coses, també perquè suposa remoure el passat”, va aclarir Domingo al públic.

Acabada la visita, al voltant de la taula amb el menjar i les begudes, Tudela i Domingo varen comentar un poc com va ser el procés de fotografiar els protagonistes de l’exposició i les seves pertinences. “Els vaig retratar abans de saber les seves històries, ja que l’enfocament canvia completament segons el que saps” afirmava el fotoperiodista. Per l’altra banda, també va sorgir el tema de quines serien les coses que cadascú agafaria si hagués de fugir de casa. “És una manera diferent de tractar el tema”, afirmava Domingo, “és una reflexió que tampoc et planteges mai”. Idea reafirmada pels assistents, on un va apuntar que “de fet, quan perds un objecte molts de cops ja et sap molt de greu”, remarcant així el trauma que suposa haver de fugir de casa i deixar tota una vida enrere.

Potser fossin els retrats de les persones, les seves històries, o bé els objectes que atresoren amb tanta estima i que són sols petits granets de marès d’una gran paret que ha quedat esbucada per la guerra o la persecució política. Però al final de la presentació es va fer visible una de les  cares del drama dels refugiats: la de perdre tota una vida, i sols conservar-ne alguns vestigis en forma d’objectes tan quotidians com poden ser, les claus d’una casa ensorrada.

Algunes de les fotografies que estaven exposades al Casal de Barri Pou de la Figuera./Antònia Crespí

Lleis que callen, periodisme que crida

5W presenta ‘Las reglas del mundo’ al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona

4/3/2017 – CLARA LÓPEZ || 19.00h. Marta Arias, responsable de publicitat de 5W, s’excusava per retardar el començament de la presentació, mentre que amb somriures emotius s’intentava ampliar l’aforament d’un CCCB ple, sobretot de joves. Així es presentava el segon número anual en paper d’un projecte que, tot i no tenir inversió inicial, ahir va demostrar que el periodisme continua molt viu.

D’esquerra a dreta: Agus Morales, Rosa Maria Calaf i Anna Surinyach. /Antònia Crespí

Es presentava a Barcelona ‘Las reglas del mundo’, un volum sobre com les lleis i el poder afecten la vida de les persones. “Aquest número se centra en com les persones lluiten contra les lleis” explicava Agus Morales, director de la revista, “sigui per canviar-les, o bé per aplicar-les”. 5W, que es va estrenar l’any passat amb ‘Después de la guerra’, torna a fer de la crònica a llarga distància, la fotografia i la il·lustració, les millors eines per a retratar l’exercici del poder i la reacció d’individus i comunitats. Així ho va comentar l’editora gràfica, Anna Surinyach, qui va voler potenciar el significat de la imatge com a element que també convida al diàleg.

Mikel Ayestaran, Xavier Aldekoa, Marta Arias, Samuel Aranda i Ander Izagirre, moderats per Rosa Maria Calaf, es van sumar a oferir una mirada crítica del món. Els reporters i fotoperiodistes d’àmbit internacional van posar èmfasi en l’elaboració de periodisme de qualitat en un context de crisi de mitjans.  Mikel Ayerstaran, que ha fet de Jerusalem el seu nou camp base, va participar a través de videotrucada per explicar com les lleis d’Estat Islàmic han omplert un buit de poder a Orient Mitjà, on han rebut el suport de la població local. “Estat Islàmic ha creat dos tipus de contingut: un per la població àrab i un altre per sembrar el terror; i en aquest punt ens han guanyat la batalla” va comentar el reporter.

Els assistents fullegen ‘Las reglas del mundo’ en la presentació del segon número anual de 5W. /Antònia Crespí

Samuel Aranda, Marta Arias, Rosa Maria Calaf, Xavier Aldekoa i Ander Izagirre van participar en la taula rodona de la presentació. /Antònia Crespí

La següent en continuar aïllant les “w” del poder mundial va ser Marta Arias qui va introduir la situació dels nens captaires del Senegal; en un reportatge amb fotografies de Mario Cruz que va elaborar específicament per la revista. “El punt frustrant d’aquest cas és que malgrat existir la llei, aquesta no es compleix”, va explicar la periodista. La problemàtica afecta a més de 54.000 infants només al Dakar, que es veuen obligats per les escoles coràniques a demanar al carrer. Alguns dels assistents fullejaven llibre resseguint l’explicació que oferia Xavier Aldekoa sobre el perfil del metge congoleny Denis Mukwege. El periodista, que coneix el conflicte del Congo amb profunditat, va explicar que “atacar a les dones és acabar amb la columna vertebral de les famílies” en una zona en què les agressions sexuals formen part de la rutina dels grups armats. “ Mukwege ofereix a les dones violades un tractament no només funcional, sinó que també les reconstrueix psicològicament”, apuntava l’autor de ‘Oceáno África’.

El fotoperiodista Samuel Aranda captura als nòmades en un assaig elaborat a zones en què sovint, com va confessar, “és molt difícil intervenir”. Aranda participa en el nou llibre amb un relat visual sorgit arran d’un viatge amb el periodista Martín Caparrós amb la finalitat de retratar les comunitats nòmades de Sahel. Ander Izagirre va introduir el seu treball a la regió de Potosí; on existeix legislació que permet el treball infantil. El reporter va posar èmfasi en la consciència política i la lluita per la legislació de les condicions de treball per part d’uns menors que havien trencat els seus esquemes previs al treball de camp. “Vaig conèixer una nena capaç d’allistar-se a l’exèrcit per tal de sortir de la mina”, explicava el col·laborador.

El CCCB amb aforament complet escolta amb atenció als reporters i fotoperiodistes d’àmbit internacional. /Antònia Crespí

La tertúlia es va anar allargant, fins al punt que Calaf va comentar amb un somriure als llavis que “millor anem acabant o ens faran fora del CCCB”. Malgrat això no va faltar la ronda de preguntes, on la veritat i el periodisme independent van ser alguns dels temes a tractar. Calaf, qui va confessar allunyar-se del paper de moderadora, va destacar la força del poder econòmic en els missatges i la importància d’una premsa amb veu pròpia.

Finalment els llums de la sala es van encendre i el públic va felicitar els periodistes amb un calorós aplaudiment. La calor d’aconseguir fer un producte en paper en l’era digital i de mantenir la il·lusió intacta, diuen. ‘Las reglas del mundo’ posa veu a les lleis amb un periodisme independent i cridaner, capaç d’explicar el mapamundi amb les 5W.