Les claus d’una casa ensorrada

Els fotògrafs Judit Domingo i Ignacio Tudela presenten l’exposició ‘La tierra sin tierra’ al Casal de barri Pou de la Figuera

12/03/2017 – ANTÒNIA CRESPÍ || La llum espessa del migdia es filtrava per les persianes del Casal de Barri Pou de la Figuera. Els visitants voltaven per la petita sala observant les fotografies que vestien parets i finestres: un rellotge, la instantània d’un jersei vell, un disc dur, un joc de te o bé les claus d’una casa que ja no existeix. Restes d’una vida passada que els seus propietaris varen agafar a corre-cuita quan fugiren del seu país i que ara estan recollits a La tierra sin tierra’. “ Si demà haguessis de sortir corrents de casa teva, que agafaries?” varen preguntar Ignacio Tudela i Judit Domingo el passat dissabte 11 de març, durant la presentació del projecte trasmèdia.

Abans d’arrencar la visita, els dos professionals estaven acabant de muntar en un racó de l’estança un petit piscolabis que oferirien més tard als assistents. Ells dos, juntament amb el fotògraf Alejandro Romero i la periodista Lara Monrosi, són els propulsors del ‘La tierra sin tierra’, un treball que recull els relats de diferents persones que han hagut de marxar del seu país. Històries que, un cop va estar tot enllestit i varen ser les dues i mitja, Tudela i Domingo varen explicar.

Fitxer_001
D’esquerra a dreta, Ignació Tudeal i Judit Domingo, durant la presentació de ‘La tierra sin tierra‘./Antònia Crespí

El recorregut va començar amb la primera fotografia de la Sifa, una refugiada de la guerra de Bòsnia que fa vint anys que viu a Barcelona. “El que també buscàvem en el projecte és comparar com eren rebuts els refugiats abans, com és el cas de la Sifa, i ara”, va explicar el fotògraf mentre relatava la fugida de la bosniana amb la seva filla. Ella era originària de Srbrenica, i mentre era a Catalunya, s’hi va produir una massacre que va acabar amb la vida d’unes 8000 persones, entre d’elles la del seu germà i el seu pare. Domingo va comentar les fotografies dels diferents objectes que la Sifa li havia mostrat, entre ells hi havia la imatge d’un jersei malmès i brut de terra. “Varen saber que els ossos que hi havia enterrats eren del seu germà perquè portaven el jersei”, va explicar la fotògrafa mentre es sentien alguns sospirs i esbufecs neguitosos.

L’altra cara de la moneda, varen ser les històries del Mohammad i la Nadia, una parella de refugiats sirians que van formar part dels últims grups que van aconseguir arribar a Europa amb avió. El seu cas és un clar exemple de totes les dificultats administratives que actualment es troben tots els migrants que arriben a Espanya, i que abans, com el cas de la Sifa, no era així. Cada sis mesos, com va explicar Tudela, estan vivint en una casa diferent per culpa de la seva situació burocràtica. Però que el que va generar alguns comentaris entre els assistents va ser un dels objectes fotografiats: un joc de claus. Domingo va explicar com la parella encara conserva les claus de la seva casa a Damasc, malgrat hagi quedat reduïda a una pila de pols i pedres. Just en aquell moment, un dels visitants va aprofitar per comentar un altre cas molt semblant que ell va conèixer de jove, “era un noi sefardita que conservava la clau de la casa dels seus avantpassats quan ells vivien a Toledo”. Per desgràcia, pareix que hi ha històries que estan condemnades a repetir-se.

Mohammad-2
La fotografia de les claus de casa de Mohammad i Nadia./ Judit Domingo

Un dels altres casos destacats fou el de la Conchita, que va arribar des de Veneçuela farà un any i mig. Segons Tudela, és un exemple de com l’estatut de refugiat és una condició que al final queda sotmesa al de les relacions internacionals. La veneçolana aconseguir l’asil polític molt ràpidament, ja que “serveix d’argument a Espanya per dir que el govern veneçolà no pot protegir als seus ciutadans”, va explicar el fotògraf. En el seu cas no hi havia fotografies dels seus objectes, “hi havia persones que no volien mostrar les seves coses, també perquè suposa remoure el passat”, va aclarir Domingo al públic.

Acabada la visita, al voltant de la taula amb el menjar i les begudes, Tudela i Domingo varen comentar un poc com va ser el procés de fotografiar els protagonistes de l’exposició i les seves pertinences. “Els vaig retratar abans de saber les seves històries, ja que l’enfocament canvia completament segons el que saps” afirmava el fotoperiodista. Per l’altra banda, també va sorgir el tema de quines serien les coses que cadascú agafaria si hagués de fugir de casa. “És una manera diferent de tractar el tema”, afirmava Domingo, “és una reflexió que tampoc et planteges mai”. Idea reafirmada pels assistents, on un va apuntar que “de fet, quan perds un objecte molts de cops ja et sap molt de greu”, remarcant així el trauma que suposa haver de fugir de casa i deixar tota una vida enrere.

Potser fossin els retrats de les persones, les seves històries, o bé els objectes que atresoren amb tanta estima i que són sols petits granets de marès d’una gran paret que ha quedat esbucada per la guerra o la persecució política. Però al final de la presentació es va fer visible una de les  cares del drama dels refugiats: la de perdre tota una vida, i sols conservar-ne alguns vestigis en forma d’objectes tan quotidians com poden ser, les claus d’una casa ensorrada.

Fitxer_000.jpeg
Algunes de les fotografies que estaven exposades al Casal de Barri Pou de la Figuera./Antònia Crespí
Anuncis

Batec d’un fotoperiodista

Pere Virgili inaugura l’exposició ‘Dia a dia’ a l’IEFC

02/03/2017 – ÈLIA PONS || Un bon nombre de persones deambulen per l’exposició d’en Pere Virgili que acull l’Institut d’Estudis  Fotogràfics de Catalunya. El brogit del públic circulant per la mostra contrasta amb una noia parada bocabadada davant d’una fotografia d’una dona que es cobreix el rostre. És el poder de la imatge, que a vegades capta tota la consciència de l’espectador.

dsc_0040
Una noia mira les fotografies entre la multitud. Foto /Clara López

Eduard Bertran, director de IEFC des del 2012, introdueix la presentació de l’exposició, agraint a Canon la seva tasca com a partner tecnològic, així com al diari Ara la seva col·laboració en el projecte. Entre anècdotes i agraïments, de seguida dóna pas a l’autor de les fotografies que, amb una ‘xuleta’ entre les mans, expressa la seva intenció amb aquesta exposició. “Reivindico la importància dels fotoperiodistes locals, aquells que dia a dia van exercint el seu ofici i van documentant la realitat més immediata, que esdevindrà la nostra memòria gràfica col·lectiva”, comenta en Pere Virgili.

El fotoperiodista col·laborador del Diari Ara confessa sentir-se orgullós i privilegiat per formar part de l’equip d’aquest diari que, segons Virgili, va confiar amb la seva feina des del principi. La doble pàgina ‘Mirades’ afirma que és “la nineta dels ulls de la secció de fotografia”, però, afegeix, “és només un exemple del gran valor que dóna el diari al fotoperiodisme”. L’exposició ‘Dia a dia’ inclou, en gran mesura, treballs que el mateix autor ha publicat al diari Ara, però també fotografies encarregades d’altres entitats de l’àmbit cultural.

dsc_0036
Eduard Bertran i Pere Virgili en el moment de presentació de l’exposició. Foto /Clara López

Castells, música, pallassos, política, moviments socials i el Barça són alguns dels àmbits capturats en la cinquantena de fotografies exposades. Així es retrata el batec incessant de la ciutat, el seu dia a dia.  La mostra també compta amb la projecció d’un vídeo on s’observa la posada en pàgina de la majoria de les fotografies, de manera que permet veure com s’han hagut de maquetar algunes d’elles per la limitació del paper.

És justament a l’IEFC on Pere Virgili va començar a endinsar-se en el món de la fotografia. No és d’estranyar, doncs, que s’hi senti com a casa. “En aquell moment ho vaig veure clar”, afirma Virgili quan parla dels seus inicis, “va ser com una cosa caiguda del cel”. La relació del fotoperiodista amb l’IEFC continua sent molt estreta, ja que actualment imparteix el Curs de Fotoperiodisme en aquest centre. A més, arran d’aquesta exposició, que tancarà les seves portes el 25 d’abril, s’exhibirà diàriament una fotografia de Virgili a l’Institut.

El títol d’aquesta exposició constitueix un homenatge a Marisa Trigo, que treballava a Edicions 62 i que, juntament amb l’editorial, va elaborar el llibre Història Gràfica de Catalunya dia a dia, un recull gràfic dels esdeveniments més importants de Catalunya al llarg de 30 anys. Aquesta és la visió que també reflecteix la mostra; la importància del fotoperiodista com a testimoni del dia a dia de la ciutat, capturant en imatges el seu intens batec.

dsc_0017
Pere Virgili exhibirà a l’IEFC una fotografia diària d’ara endavant. Foto/ Clara López