Les claus d’una casa ensorrada

Els fotògrafs Judit Domingo i Ignacio Tudela presenten l’exposició ‘La tierra sin tierra’ al Casal de barri Pou de la Figuera

12/03/2017 – ANTÒNIA CRESPÍ || La llum espessa del migdia es filtrava per les persianes del Casal de Barri Pou de la Figuera. Els visitants voltaven per la petita sala observant les fotografies que vestien parets i finestres: un rellotge, la instantània d’un jersei vell, un disc dur, un joc de te o bé les claus d’una casa que ja no existeix. Restes d’una vida passada que els seus propietaris varen agafar a corre-cuita quan fugiren del seu país i que ara estan recollits a La tierra sin tierra’. “ Si demà haguessis de sortir corrents de casa teva, que agafaries?” varen preguntar Ignacio Tudela i Judit Domingo el passat dissabte 11 de març, durant la presentació del projecte trasmèdia.

Abans d’arrencar la visita, els dos professionals estaven acabant de muntar en un racó de l’estança un petit piscolabis que oferirien més tard als assistents. Ells dos, juntament amb el fotògraf Alejandro Romero i la periodista Lara Monrosi, són els propulsors del ‘La tierra sin tierra’, un treball que recull els relats de diferents persones que han hagut de marxar del seu país. Històries que, un cop va estar tot enllestit i varen ser les dues i mitja, Tudela i Domingo varen explicar.

Fitxer_001
D’esquerra a dreta, Ignació Tudeal i Judit Domingo, durant la presentació de ‘La tierra sin tierra‘./Antònia Crespí

El recorregut va començar amb la primera fotografia de la Sifa, una refugiada de la guerra de Bòsnia que fa vint anys que viu a Barcelona. “El que també buscàvem en el projecte és comparar com eren rebuts els refugiats abans, com és el cas de la Sifa, i ara”, va explicar el fotògraf mentre relatava la fugida de la bosniana amb la seva filla. Ella era originària de Srbrenica, i mentre era a Catalunya, s’hi va produir una massacre que va acabar amb la vida d’unes 8000 persones, entre d’elles la del seu germà i el seu pare. Domingo va comentar les fotografies dels diferents objectes que la Sifa li havia mostrat, entre ells hi havia la imatge d’un jersei malmès i brut de terra. “Varen saber que els ossos que hi havia enterrats eren del seu germà perquè portaven el jersei”, va explicar la fotògrafa mentre es sentien alguns sospirs i esbufecs neguitosos.

L’altra cara de la moneda, varen ser les històries del Mohammad i la Nadia, una parella de refugiats sirians que van formar part dels últims grups que van aconseguir arribar a Europa amb avió. El seu cas és un clar exemple de totes les dificultats administratives que actualment es troben tots els migrants que arriben a Espanya, i que abans, com el cas de la Sifa, no era així. Cada sis mesos, com va explicar Tudela, estan vivint en una casa diferent per culpa de la seva situació burocràtica. Però que el que va generar alguns comentaris entre els assistents va ser un dels objectes fotografiats: un joc de claus. Domingo va explicar com la parella encara conserva les claus de la seva casa a Damasc, malgrat hagi quedat reduïda a una pila de pols i pedres. Just en aquell moment, un dels visitants va aprofitar per comentar un altre cas molt semblant que ell va conèixer de jove, “era un noi sefardita que conservava la clau de la casa dels seus avantpassats quan ells vivien a Toledo”. Per desgràcia, pareix que hi ha històries que estan condemnades a repetir-se.

Mohammad-2
La fotografia de les claus de casa de Mohammad i Nadia./ Judit Domingo

Un dels altres casos destacats fou el de la Conchita, que va arribar des de Veneçuela farà un any i mig. Segons Tudela, és un exemple de com l’estatut de refugiat és una condició que al final queda sotmesa al de les relacions internacionals. La veneçolana aconseguir l’asil polític molt ràpidament, ja que “serveix d’argument a Espanya per dir que el govern veneçolà no pot protegir als seus ciutadans”, va explicar el fotògraf. En el seu cas no hi havia fotografies dels seus objectes, “hi havia persones que no volien mostrar les seves coses, també perquè suposa remoure el passat”, va aclarir Domingo al públic.

Acabada la visita, al voltant de la taula amb el menjar i les begudes, Tudela i Domingo varen comentar un poc com va ser el procés de fotografiar els protagonistes de l’exposició i les seves pertinences. “Els vaig retratar abans de saber les seves històries, ja que l’enfocament canvia completament segons el que saps” afirmava el fotoperiodista. Per l’altra banda, també va sorgir el tema de quines serien les coses que cadascú agafaria si hagués de fugir de casa. “És una manera diferent de tractar el tema”, afirmava Domingo, “és una reflexió que tampoc et planteges mai”. Idea reafirmada pels assistents, on un va apuntar que “de fet, quan perds un objecte molts de cops ja et sap molt de greu”, remarcant així el trauma que suposa haver de fugir de casa i deixar tota una vida enrere.

Potser fossin els retrats de les persones, les seves històries, o bé els objectes que atresoren amb tanta estima i que són sols petits granets de marès d’una gran paret que ha quedat esbucada per la guerra o la persecució política. Però al final de la presentació es va fer visible una de les  cares del drama dels refugiats: la de perdre tota una vida, i sols conservar-ne alguns vestigis en forma d’objectes tan quotidians com poden ser, les claus d’una casa ensorrada.

Fitxer_000.jpeg
Algunes de les fotografies que estaven exposades al Casal de Barri Pou de la Figuera./Antònia Crespí
Anuncis

‘A peu de tanca’ s’instal·la al Pati Llimona

El fotoperiodista Antonio Sempere presenta un relat visual sobre la frontera sud

23/02/2017 – CLARA LÓPEZ || ‘A peu de tanca’, una exposició fotogràfica d’Antonio Sempere sobre el drama de la immigració a la frontera sud espanyola, es va inaugurar ahir al Centre Cívic Pati Llimona de Barcelona. La mostra, organitzada per la plataforma ciutadana Stop Mare Mortum, podrà ser visitada del 22 de febrer al 15 de març.

‘A peu de tanca’ té com a objectiu sensibilitzar a la ciutadania sobre la vulneració sistemàtica de drets humans a la frontera sud i fer eco d’un fet migratori que, tal com va explicar Sempere, “és invisible per als mitjans”. El conjunt de fotografies s’estructura en tres parts: la vida als campaments dels boscos del Marroc, la decisió de fer el salt, i finalment l’arribada als Centres d’Estada Temporal per a Immigrants (CETI) de Ceuta i Melilla, els quals doblen la seva capacitat d’acollida. L’autor aconsegueix així, que l’espectador realitzi de manera visual un recorregut similar al d’aquells que esperen trobar un futur més enllà de la tanca.

dsc_1407
D’esquerra a dreta: Andrés Garcia (Irídia), Kelvin Ejukonemo, Jara Esbert-Pérez (Stop Mare Mortum) i Antonio Sempere. Foto/ Clara López

La presentació va comptar amb la participació de Jara Esbert-Pérez, portaveu de Stop Mare Mortum; Andrés Garcia, portaveu d’Irídia – Centre de Defensa pels Drets Humans; Antonio Sempere; i Kelvin Ejukonemo, refugiat econòmic. Els experts en drets humans i desplaçaments van posar èmfasi en la necessitat de trobar vies legals i segures per al refugi, ja que com va apuntar Garcia “la llei no s’aplica a la frontera sud, o s’aplica vorejant la il·legalitat”. Íridia i Fotomovimiento estan portant a terme un informe audiovisual que té previst veure la llum el 20 d’abril.

D’altra banda, els interessos rere les polítiques migratòries dels governs van ser un altre element a tractar per Esbert-Pérez, qui va recalcar que sovint “les persones són tractades com a monedes de canvi”. Ejukonemo va posar sobre la taula, gràcies a un relat personal, la duresa de les condicions tant als campaments del Marroc, com un cop creuada la frontera. “En un principi penses que es tracta d’un trajecte normal, però la vida al bosc és radical”, va apuntar “un dia va arribar la policia i ens va cremar tot”.

img_3533
Antonio Sempere realitza un recorregut per la mostra després de la presentació. Foto/ Antònia Crespí

Antonio Sempere treballa com fotoperiodista freelance al Nord-Àfrica i en l’actualitat és corresponsal de l’agència internacional Pressenza, que també organitza en el projecte. El reporter gràfic col·labora amb diverses entitats socials en favor dels Drets Humans i arriba al Pati Llimona amb un treball de dos anys a la tanca de Ceuta. A partir d’un recorregut per la mostra Sempere va relatar algunes de les experiències més personals viscudes en la seva tasca de corresponsal. Com a testimoni directe de la situació a la frontera sud, va explicar el desgast psicològic i emocional que genera documentar episodis com els retrats a ‘A peu de tanca’. “Coneixes a gent que no tornes a veure mai més”, va confessar Sempere. Molts dels que decideixen fer el salt sovint són reprimits o assassinats, o simplement moren en l’intent de creuar.

La inauguració de ‘A peu de tanca’ coincideix amb la polèmica sobre els visats dels refugiats, actualment discutida al Tribunal de Justícia de la Unió Europea, i amb l’entrada de 500 persones migrants a Ceuta a través de la frontera del Tarajal el passat 17 de febrer.

Aquí podeu veure el vídeo-resum de l’acte de presentació:

Cristina Mas i Xavier Bertral presenten ‘Obrim els ulls, obrim fronteres’ a la Biblioteca Sant Ildefons

L’Ateneu Popular de Cornellà de Llobregat organitza l’exposició fotogràfica sobre les persones refugiades a l’Europa del segle XXI

Xavier Bertral i Cristina Mas, ambdós del diari Ara, van presentar divendres 4 de febrer a la Biblioteca Sant Ildefons de Cornellà “Obrim els ulls, obrim fronteres”. L’exposició fotogràfica, organitzada per l’Ateneu Popular de Cornellà del Llobregat, recull l’experiència que van viure la periodista i el fotògraf als camps de refugiades a Grècia. La presentació forma part d’un cicle d’activitats organitzades per donar a conèixer amb profunditat el que ja és el major fenomen migratori a Europa. Aquestes es realitzen en el marc de la campanya Casa nostra, casa vostra la qual exigeix a les institucions l’acollida de migrants i refugiades.

Desmuntant mites

Els països receptors, la violència econòmica i les polítiques de blindatge de la Unió Europea van ser els temes amb que Cristina Mas va iniciar la xerrada. La periodista va voler desmuntar el ‘mite’ que aquells que busquen arribar a Europa siguin perillosos. “Aquí no hi ha cap allau ni grup de salvatges invasors”, va aclarir.  Tot i així, Mas va exposar que Europa no és la principal destinació d’aquells que fugen. “Sovint els refugiats es troben als mateixos països en conflicte o en països veïns, esperant que la beligerància se solucioni”, va comentar. De fet, mentre els països industrialitzats donen la benvinguda a menys d’un quart de les refugiades, aquells en vies de desenvolupament acullen més del 85% d’aquestes. La periodista també es va lamentar de la violència econòmica i la distinció entre immigrants i refugiades. “Les motivacions d’aquells amb qui vam parlar eren diverses; volíem conèixer de què fugien i no només quedar-nos amb la imatge de la guerra”, va explicar Mas. A més, va donar a conèixer com Espanya és la principal proveïdora de les concertines, material que ha estat incorporat a algunes fronteres europees que barren pas a les migrants. D’altres fronteres però, són naturals; “l’any 2016 es va tancar amb més de 5.000 morts al mar”, va afirmar la periodista.

Mas va fer una lectura crítica sobre el discurs de blindatge que arriba des de les institucions. Va explicar com al final, aquestes idees sols cerquen reforçar l’ambient de por que permet restringir els drets de la ciutadania, i implantar la idea que no hi ha suficients recursos. Davant tot això, va subratllar que “a Europa no hi ha una crisi de refugiats; hi ha una crisi de valors

dsc_0061-copia

Un pare explica les fotografies a la seva filla a l’exposició “Obrim els ulls, obrim fronteres”. /Èlia Pons
Posant cara a les refugiades

L’altre eix de la xerrada van ser les històries que van conèixer els periodistes als campaments. Xavier Bertral les narrava mentre les complementava amb algunes fotografies. El fotògraf cornellanenc, va relatar el cas d’un cementiri de Lesbos que havia hagut d’ampliar el terreny per poder donar enterrament a tots els difunts. Moltes de les plaques ni tan sols tenien nom, només un numero identificatiu. El fotoperiodista es va mostrar molt crític amb les condicions de vida en què es troben les migrants, i amb el tracte que aquestes estan rebent. En són exemple el centre de detenció de refugiats de Mória, o la seixentena de naus industrials abandonades on s’hi han reubicat entre 300 i 500 persones a cada una. Davant això, Bertral va afirmar que al final “no són refugiats, són demandants de refugi als que no se’ls està donant res”.

Una imatge val més que mil paraules

Les fotografies que composen l’exposició van ser preses a diferents camps de refugiades, entre d’ells el d’Idomeni o el del centre de Mória. La majoria d’elles mostren les precàries condicions en les viuen les migrants, les quals queden atrapades durant el seu viatge. Entre les peces destaquen una visió exterior de l’Hotel City Plaza d’Atenes dins el que viuen centenars de sol·licitants d’asil, o un cementiri d’armilles emprades, les quals són lliurades per les màfies abans d’iniciar la travessa. Moltes de les imatges no sols mostren la realitat que viuen les refugiades, sinó com la viuen, com es senten. El muntatge de l’exposició, on s’inclouen cartells informatius i fotografies seleccionades per l’Ateneu Popular de Cornellà, permet que es puguin conèixer les històries d’algunes d’elles; com el cas d’una jove que es mostrava feliç després d’haver aconseguit finalment quedar-se embarassada. “Al cap i a la fi, aquí no ens tiren bombes”, va confessar la noia a Bertral i Mas.

dsc_0085-copia

dsc_0121-copia
Cristina Mas (esquerra) i Xavier Bertral (dreta) parlant sobre la seva experiència als camps de refugiades. /Clara López
Dates Fins el 3 de març del 2017
Horari De dilluns a divendres, de 15:30h a 20:30h;  dimarts i dissabtes de 10:00h a 14:00h.
Lloc Biblioteca Sant Ildefons. Plaça Carles Navas s/n.  Cornellà de Llobregat.
Preu Gratuït

L’exposició ‘El Fang d’Europa’ arriba a la Sala Beckett

El  projecte realitzat per RUIDO Photo narra el trajecte que realitzen les refugiades fins arribar a Europa

El reportatge fotogràfic, El Fang d’Europa, s’instal·la a partir del 19 de gener a la Sala Beckett per a retratar la major crisi de refugiats a Europa. El fotògrafs de RUIDO Photo segueixen el recorregut que fan les migrants des de les zones afectades per la guerra fins a les ciutats europees. Les fotografies, complementades amb dades i infografies, aporten una visió crítica cap a les autoritats de la Unió Europea. La passivitat d’aquestes es fa palesa en les condicions de vida precàries en què viuen les refugiades.

El projecte, que ja ha passat prèviament pel centre cívic Pati Llimona, ha estat realitzat en col·laboració amb EREC-Acció Solidària i Logísitica. Aquesta és una associació sense ànim de lucre que intervé en grans catàstrofes i crisis humanitàries de projecció nacional i internacional. L’exposició, que convida al públic a reflexionar sobre la duresa del viatge que emprenen les persones que fugen de la guerra, estarà disponible fins el 5 de febrer.

dsc_1256
La sala distribueix el material fotogràfic en plafons. / Clara López
Dates Del 19/01/2017 al 05/02/2017
Horari A partir de les 18:30h.
Lloc Sala Beckett. Carrer de Pere IV (Poblenou), 228-232, Barcelona.
Preu Gratuït