|ANTÒNIA CRESPÍ|
Cinc de la tarda. Lluc Queralt i Guillem Trius s’apropen al MACBA esquivant skaters i turistes que transiten el Raval. Els dos caminen mentre parlen i riuen amb una complicitat que impregnarà tota l’entrevista. El primer, un fotògraf i pintor tarragoní que ha transitat per tot el món; el segon, un fotoperiodista barceloní amb un peu a Àfrica.
Antònia Crespí: Com us vau conèixer vosaltres dos?
Lluc Queralt: Al Guillem el vaig conèixer ja farà un any i vam connectar bastant bé. Jo vinc d’una vessant de la fotografia més artística, i ell d’una més periodística, però jo ja havia fet alguns reportatges. Hem fet junts un projecte sobre els camps de refugiats a Grècia que es va publicar a l’Ara; i recentment n’hem acabat un altre sobre el cristianisme ortodox que hi ha a Etiòpia. Hem estat concretament a Lalibela, Gondar, on hem pogut retratar la festa de la Epifanía.
Guillem Trius: Sí, vam aprofitar per anar-hi quan celebraven Nadal. El reportatge que hem realitzat explora la història i les singularitats de la comunitat cristiana a partir dels highlights d’aquests esdeveniments tan important per ells.
Queralt: “Jo vinc d’una vessant de la fotografia més artística, i ell d’una més periodística”
AC: Per què aquest tema?
GT: Quan estava amb el Lluc li anava explicant coses d’allà, li dei: “Ostres, hem d’anar a Etiòpia, perquè és espectacular…”, i ell, a qui l’agrada tant transitar pel món, no havia estat mai a l’Àfrica subsahariana. Jo Etiòpia m’ho coneixia una mica, i a ell no li va faltar moment per dir: “Anem-hi!”. Va sorgir així, i en un moment ja varem estar allà. (riuen els dos).
AC: Quina és la fotografia amb la que us quedaríeu d’aquest viatge?
LLQ: Hi ha moltes, però hi ha una que m’agrada molt per la seva singularitat. És la de les mans pregant amb la ombra a terra i les creus marcades a la roba amb el teixit. No hi ha res, però hi és tot en aquella imatge. A vegades amb poques coses pots explicar molt en una imatge. No treus els rostres, però veus la propietat del que està passant.
GT: Just després de fer-la vam veure que teníem la mateixa foto. Eren les 12 del migdia, i com que la llum queia molt des de dalt pensàvem que no trauríem res. Va ser pura casualitat; el fet de fixar-nos en les ombres i en el simbolisme de la creu… De fet, la tenim aquí la foto! Hem anat avui a positivar-les.
AC: I com és treballar dos fotògrafs junts?
LLQ: Crec que allò més important és no tenir competència, perquè si tens l’avarícia de treure la millor foto, ja no funciones. Has d’anar a gaudir, a treure el millor dels dos. M’ho prenc com un joc. Per fer aquesta, (senyala una fotografia de les positivades) ens vam llevar a les tres de la matinada. Estaven pregant i feien un ritual en el qual llençaven una creu sobre un petit estanc. Quan cau aquesta creu tothom es llença de seguida a l’aigua, que ha estat beneïda.
GT: En el moment en que es tiren tots a l’aigua, cantant i esquitxant… és bastant espectacular.
AC: Quan vau viatjar a Etiòpia, anàveu amb una idea preconcebuda?
LLQ: Jo no sabia el que em trobaria. De fet, m’agrada anar als llocs sense saber-ho. És la màgia de la fotografia, crec. És realment bonic quan hi ha moltes vicissituds en aquest espai, tantes fotografies que no pots arribar a totes. Jo li deia al Guillem: “se’m surt el cor”.
GT: Sí, sí. Com quan ens vam llevar de matinada per fotografiar una missa a una de les esglésies de Lalibela, que estan cavades a la roca. La qüestió és que portàvem tres quarts d’hora fent fotografies i semblava que haguessin passat 15 minuts. Vam seure un moment a descansar, però de seguida varen a començar a passar més coses, i rient vam dir: “Vinga seguim”. I vam començar: “cras, cras, cras” (imita el soroll que fa una càmera al disparar).
AC: Segur que allà vau conèixer moltes històries. Teniu alguna que us hagi marcat molt?
GT: A Lalibela vaig conéixer el Ticsa, el fotògraf de Reuters a Etiòpia. Recordo apropar-me i estar tota la nit parlant. A Àfrica hi ha molt mal clima entre ètnies. La ètnia dels tigrinya, que són minoria, són els que estan al poder. Al Ticsa, que és de l’ètnia dels oromo, el va xocar molt que les fotografies que tenia de la revolució del oromo, en què van morir moltes persones per repressió del govern, no s’haguessin volgut publicar. El va impactar que al món no li importés el que passava al seu país. Aquesta repressió s’intenta silenciar i es vol donar la imatge d’Etiòpia com un país estable.
AC: Publicar temes del continent africà, que sovint no interessen als mitjans, deu ser complicat…
GT: Sí. Xavier Aldekoa diu que és el continent silenciat i m’agrada molt aquest adjectiu, perquè crec que costa donar-li veu a la història d’Àfrica, i sempre se n’expliquen les coses negatives. Però crec que hi haurà un canvi cap a positiu, ara hi ha més gent interessada en el tema.
Trius: “Crec que costa donar-li veu a la història d’Àfrica”
AC: Lluc, a part d’Etiòpia també has estat a Síria. Com és treballar en llocs de conflicte?
LLQ. Ara farà 3 anys que hi vaig anar a un dels camps de refugiats del nord, i va ser molt impactant. Un dia estava assegut a una pedra amb un noi i es van posar a bombardejar. Ell em tranquilitzava com si allò fos el més normal. Però tampoc vaig estar a primera línea, només als camps.
AC: Bé, els camps són la rereguarda de la guerra.
LLQ: Sí, i a sobre molts cops només hi ha un metge per camp. Després hi ha les típiques ONGs que donen la cara al món i en realitat no fan res.
GT: Com ACNUR a Idomeini. Veies les tendes i no hi havia ningú. A Grècia també vam fer un reportatge sobre els camps militars. Allà explicàvem com no hi havia cap mena d’ajuda internacional. Ho vam enviar a bastants mitjans i no va interessar. Això funciona molt per moments mediàtics; quan ho vam enviar ja havia passat el punt àlgid dels refugiats. Com a periodista freelance, si vols viure de la teva feina has de tenir una visió empresarial.
AC: Us veieu molt condicionats pel que els agrada als mitjans?
GT. El Lluc i jo fem el que ens agrada, després ja ho col·locarem, i sinó no passa res (riu).
LLQ: De fet, cap dels dos vivim de les fotos que ens agrada fer. Jo visc de la pintura i ell de casaments, esdeveniments… s’ha de compaginar.
AC: Es difícil la vida de freelance…
GT: I tant. A més, hi ha una mitologia rere els grans premis. Guanyar un World Press Photo no et soluciona la vida. És cert que hi ha persones que arran d’això han pogut treballar per mitjans com el New York Times, però si et quedes a casa no fas res, si dius que no, ja trucaran a un altre.
Trius: “Guanyar un World Press Photo no et soluciona la vida”
AC: Pel que fa al World Press Photo, ha sorgit la polèmica pel retoc de fotografies. Què en penseu sobre això?
GT: Penso que el foto-muntatge està totalment fora, ja no és fotoperiodisme. Si és un projecte artístic i personal, pots fes el que vulguis. Però quan vols informar, aleshores no.
AC: Hem vist, Lluc, que t’agrada una cita de Robert Frank que diu el següent: “Jo estic sempre mirant cap afora, tractant de mirar cap a dins. Tractant de dir alguna cosa que sigui veritat. Excepte el que està allà fora… i el que està allà fora està sempre canviant.”. Creus que es pot captar la veritat en una fotografia?
LLQ: Sempre que treus una foto estàs ensenyant un passat, no un present. Quan hi ha una imatge, estàs veient una cosa que has retratat amb el pensament del moment. Va canviant la manera de veure una imatge quan l’ensenyes. Sí que pots explicar més o menys el que hi ha; però sempre hi haurà un punt subjectiu.
Queralt: “Pots explicar més o menys el que hi ha; però sempre hi haurà un punt subjectiu”
AC: Per aquest any quins projectes tens en ment?
LLQ: Estic entre dos camins: la fotografia i la pintura, i per tant tinc molts projectes. Un que vull editar en uns mesos és un dels millors viatges de la meva vida, que ha sigut a la meva pròpia ciutat, a Tarragona. Vaig viatjar 80 metres de casa meva on hi havia un convent de monges de clausura, un món màgic per visitar. Vaig poder observar com enterren les monges, com es regeixen o com es criden a través d’una campana… sistemes de vida molt antics que a mi sempre m’han atret molt. En un altre viatge també vaig estar fotografiant els homes clausurats, els Monjos de Poblet.
AC: Has dit que també et dediques a la pintura, com és això de compaginar fotografia i pintura? És complementari?
LLQ: Tota l’arquitectura fotogràfica està basada en la pintura. Hi ha un equilibri molt gran entre la pintura i la fotografia; van agafades de la mà. El fotoperiodisme, aquelles imatges més abocadores que ens impacten més, venen concebudes per la pintura.
lenquadrat.wordpress.com 