‘Mercabarna enfoca’ s’inaugura al Centre Cívic Can Basté

La sala Cava acull les fotografies guanyadores del concurs sobre el mercat majorista barceloní

11/02/2017 – ANTÒNIA CRESPÍ || Luis Tato, guanyador de la categoria professional, i Montse Diego, cap de comunicació de Mercabarna, varen presentar dijous dia 9 a Can Basté les fotografies guardonades i finalistes del concurs de fotoperiodisme ‘Mercabarna enfoca’. Les peces s’endinsen dins la gran ciutat alimentària per donar a conèixer la tasca del més de milers de persones que hi treballen. L’exposició, organitzada per l’empresa mateixa, té previst voltar al llarg del 2017 per diverses sales de Barcelona.

Com va explicar Diego, l’objectiu del projecte és obrir les portes del gran recinte barceloní per donar a conèixer el món que s’hi amaga dins. Els colors vius del Mercat de Fruites i Hortalisses, o el bullici que hi ha a les quatre de la matinada al Mercat del Peix, són alguns dels trets més característics i que estan plasmats a l’exposició. A més, destaca el factor humà i la voluntat de posar cara a tots aquells que hi treballen dins. Així, es pretén visibilitzar les persones que estan allà i la feina que duen a terme, la qual molts de cops passa desapercebuda. Encara que el veritable repte a l’hora de fotografiar Mercabarna, com va explicar Tato, és la complexitat del lloc i el constant moviment que hi ha.

Una de les visitants observant les fotografies finalistes de la categoria professional./Antònia Crespí

Les fotografies, exposades a la sala Cava, són les guanyadores i finalistes de les categories de professional i d’instagramer. L’obra guardonada de la secció professional és “Univers Mercabarna”, realitzada per Luis Tato, fotoperiodista que ha col·laborat amb La Vanguardia, i que també ha publicat a altres mitjans com The Guardian o El País. Per l’altra banda, els treballs premiats a la secció d’instagramer són “#serie2movilidad”, de Sonia Troncoso, i “#serie3colorsipuntsdevista” d’Angélica Rodríguez.

El concurs va ser convocat el 2016 per primera vegada, permetent tant la participació dels professionals com dels usuaris d’Instagram. S’hi varen presentar 37 fotògrafs professionals, i 50 instagramers; en total s’hi varen enviar 1087 instantànies. En el cas dels concursants de la xarxa social, es varen realitzar quatre trobades durant el dia i la nit per poder recórrer el recinte. El premi per la categoria de professionals era de 6000€ i per la d’instagramers de 1000€ pels dos guanyadors.

L’exposició va començar el seu itinerari al Mercat de la Sagrada Família, i actualment estarà al Centre Cívic Can Basté fins al 4 de març, per després anar al Centre Comercial Gran Via 2.

Fotografies de la gent que treballa a Mercabarna i les feines que s’hi duen a terme./Antònia Crespí

Els assistents voltant i parlant per la Sala Cava després de la inauguració./Antònia Crespí

Dates	Del 09/02/2017 al 04/03/2017
Horari	De dimarts a divnedres de 9:30h a 13:30h i de 16:00h a 20:30h. Dilluns de 16:00h a 20:30.
Preu	Gratuït
Lloc	Sala Cava del Centre Cívic Can Basté. Barcelona.

La 2 estrena el documental sobre Jacques Léonard, el fotògraf de la Barcelona gitana dels 50 i 60

‘Jacques Léonard, el payo Chac’ retrata la vida del parisenc de la mà dels seus fills i del propi testimoni escrit i fotogràfic de l’artista

07/02/2017 – CLARA LÓPEZ || La 2 va estrenar ahir ‘Jacques Léonard, el payo Chac’, un documental de Yago Léonard que recull la relació del fotògraf amb la comunitat gitana de Barcelona. Aquest ho fa a partir de l’arxiu fotogràfic que van guardar en caixes durant una dècada els fills de Léonard, Santiago i Àlex. El film, en el que se superposen la veu del francès i els testimonis dels més propers, descobreix la figura d’un artista que va trobar a Barcelona la seva raó de ser.

Jacques Leónard (París 1909 – l’Escala 1995), burgès i fill de mare paia i pare gitano, va ser un artista minuciós, reservat, polifacètic i nòmada. El qui va arribar a Barcelona com a restaurador de mobles, ja havia treballat en la indústria cinematogràfica a França, acumulant viatges i experiència a diferents punts de l’hemisferi. Finalment, va ser Rosario Amaya, gitana i model de pintors, qui va fer que el francès s’instal·lés permanentment a Barcelona, on havia començat a treballar de reporter gràfic de publicacions com La Vanguardia. Les visites a les barraques arran del seu singular matrimoni van ser constants; i Léonard, que sempre havia tingut una tirada cap a la gitanitat va retratar un món que ja havia fet seu.

Una de les fotografies realitzades per Léonard. /Barcelona Visió

‘Jacques Léonard, el payo Chac’ apropa a l’espectador a la vida d’un personatge desconegut que va quedar-se al marge dels més populars fotoperiodistes per elaborar un treball que s’enfrontava a la censura de l’època. Un fotògraf que mai es va preocupar per vendre’s, i que es va tancar en sí mateix per a dedicar-se plenament a unes memòries que mai van arribar a ser publicades. Amb el documental, el seu propi testimoni escrit i fotogràfic surt a la llum.

‘Barcelona Gitana’

‘El fotògraf dels gitanos’ va realitzar una immersió cultural en les barraques de Montjuïc dels anys 50 i 60 que va conferir un valor especial a la seva obra. Avui el llegat artístic de Jacques Léonard, a l’exposició ‘Barcelona Gitana’, es pot visitar al Museu Palau Solterra de Torroella de Montgrí. Una obra que va arribar a mans de Jordi Calafell de l’Arxiu Fotogràfic de Barcelona i que actualment conforma el retrat més aproximat a la cultura gitana de meitats del segle XX.

Cartell del documental.

Silenci, els presos roden

Ruido Photo estrena el documental ‘Adentro’, elaborat pels interns del Centre Penitenciari de Joves de Catalunya

Micro en mà, Pau Coll es va adreçar a la sala d’actes del Casal de Joves Palau Alòs. El membre de Ruido Photo presentava ahir el documental Adentro, realitzat al Centre Penitenciari  de Joves de Catalunya a la Roca del Vallès. “No em sento realment director d’aquesta peça, sinó més bé coordinador.” Així explicava la filosofia aplicada en aquest treball, on els joves presos van ser els autèntics realitzadors i protagonistes. L’objectiu d’Adentro és fer de la càmera una eina d’expressió dins d’un espai on manca la llibertat. Aquesta idea sorgeix a partir dels tallers de fotografia que imparteix Ruido Photo en diverses presons de Catalunya des de 2005, en els quals els interns elaboren els seus propis projectes amb l’ajuda d’un professional.

Pau Coll durant la presentació del documental ‘Adentro’ al Casal de Joves Palau Aulòs / Èlia Pons

Cinc protagonistes i un taller de fotografia.’El Punky’, l’Abdel, el Soufian, el Kamal i el Samuel mostren el seu dia a dia a la presó i narren els seus pensaments més personals. Una de les idees més reiteratives és la de la rutina eterna, és per aquest motiu que els mesos estan desendreçats cronològicament. “Mai hi ha res de nou, les coses noves estan darrere la tanca”, afirma un dels joves. Molts d’ells veuen el temps com el seu principal vent en contra; i mentre ensenyen com de les parets de la cel·la penja un calendari, relaten la frustració davant el temps perdut des del seu ingrés. “Aquests últims anys els he perdut”, explica un dels interns a l’espectador, “això em crema”.

Tots parlen de la seva vida abans d’ingressar a presó i de com afronten la manca de llibertat. “M’agrada rebre cartes, però no saps si et sents pitjor o millor després de llegir-les”, explica un dels nois. A vegades, mantenir el contacte amb les persones del seu cercle accentua l’aïllament i la consciència d’estar tancat.  L’estada allà els permet reflexionar i pensar en com encarar el seu futur; la majoria d’ells desitgen una feina estable que els permeti iniciar una nova etapa en la seva vida. “Aquí valores el preu infinit de la llibertat”, explica ‘El Punky’. Tot i així, alguns no aconsegueixen començar de nou. És el cas d’un dels interns, conegut com ‘Alarma’, qui es va decidir suïcidar presumptament abans de ser deportat.

“Aquí valores el preu infinit de la llibertat”. ‘El Punky’

El documental ens obre la presó i intenta fer que aquests centres siguin menys desconeguts a ulls dels espectadors. La primera imatge que mostren els protagonistes són les vistes des de la seva cel·la: uns barrots que es sobreposen a un camp obert. La càmera es passeja pels passadissos del mòdul quatre; i retrata els espais que freqüenten diàriament, com el gimnàs o el camp de bàsquet. També es mostren les activitats que realitzen per a fer més amena la seva estada. Aquests tallers suposen una manera d’esvair-se i de no pensar tant en la seva vida fora les reixes. “Aquí tot és en blanc i negre, no hi ha alegria”. “L’alegria la trobes quan et distreus, si no et tornes boig”, comenten.  

Adentro constitueix un documental que porta a reflexionar sobre la vida dels joves a la presó. Privació de llibertat, rutina i la sensació de viure eternament en un dia fotocopiat són les claus d’una peça en la qual la realitat supera el guió, i sovint no es distingeix què és què. Silenci, els presos roden.