Eduard Alegre: “Vull mostrar coses que succeeixen i que, a ulls de molts, passen desapercebudes”

|CLARA LÓPEZ|

Ens vam trobar amb Eduard Alegre a la plaça cívica de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) un divendres a les 15 hores. El nadiu de Cerdanyola del Vallès, és un fotoperiodista freelance que recentment està col·laborant amb el diari Ara, i que es caracteritza per fotografiar la vida de la gent, amb les seves vivències i problemàtiques. El sol del migdia queia amb força quan va aparèixer, de manera que l’entrevista es va traslladar a un bar de la Vila de la universitat. Un cop allí, Alegre es va asseure davant la càmera just després de fer un cafè.

Clara López: Per què fotoperiodista?

Eduard Alegre: Perquè des de sempre he tingut aquesta inquietud per la fotografia i sempre he estat una persona molt curiosa. La càmera, en certa manera, m’ha donat la possibilitat d’apropar-me a gent a la que sense la càmera no m’hagués sabut apropar. Ha servit per desenvolupar-me.

CL: I com et vas iniciar en el món del fotoperiodisme?

EA: La fotografia sempre ha estat una cosa molt present en la meva vida. Potser perquè el meu avi era fotògraf, però la veritat, tampoc tinc molta noció d’ell, ja que va morir quan jo era molt petit. Per tant, no tinc la noció de la figura de l’avi que es passa hores mirant fotografies amb el nét. Però sí que és una cosa que sempre he sentit… aquesta passió. De fet, no em vaig arribar a plantejar cap altra professió, sempre he portat dins la fotografia.

CL: Ets autodidacta?

EA: Sí, totalment autodidacta. Sí que és cert que tinc referents del món de la fotografia en què m’inspiro, i tinc la sort de conèixer a grans fotògrafs que m’ajuden, com poden ser Joan Guerrero, José Colon o Sergi Càmera. I ells, sí que és cert, que m’ajuden a seguir evolucionant com a fotògraf.

7
Mentre fa la bugada, un dona nòmada explica que no canviaria la vida que té per res del món. /Eduard Alegre

CL: Precisament, Joan Guerrero ens va comentar que s’ha dedicat a retratar la quotidianitat de la vida. I tu, ¿com encares la teva manera de fotografiar?

EA: A mi m’agrada més el fet d’acostar-me a l’individu que vaig a fotografiar i a la història que explicaré. M’agrada preguntar-li a la persona per què hi és allà, i narrar una història a través del que està passant. Un tracte proper.

CL: Creus que existeix l’objectivitat en el moment de fotografiar?

EA: Per res. En el moment que mires pel visor ja estàs retallant la realitat. Els fotoperiodistes no mostrem la veritat absoluta; potser estàs enfocant alguna cosa que vols retratar, però simultàniament al voltant d’aquesta, està succeint alguna altra. Els fotoperiodistes intentem fotografiar el moment en sí, però al mirar pel requadre del visor i enfocar el que vols que l’espectador vegi, ja estàs prenent decisions.

“Al mirar pel visor, i enquadrar el que vols que l’espectador vegi, ja estàs prenent decisions”

CL: En quins temes centres el teu treball?

EA: En diferents temes la veritat. Ara mateix estic treballant en un projecte per al Diari ARA, que té com a objectiu denunciar l’ús d’heroïna a Barcelona. A més, estic fent un treball sobre el món del transgènere i les dones que són rebutjades per la seva condició sexual. Em dedico a temes tabú, podríem dir.

CL: Sovint és difícil tractar aquest temes  sense caure en els prejudicis…

EA: Sí que és veritat que abans d’anar a treballar al terreny et fas una idea del que és. Tens els teus prejudicis, però un cop comences a treballar el tema veus que no és així, o que no te l’imaginaves així. Però sí, tots tenim prejudicis.

1
Adam, que va ser empresonat per robatori a mà armada, es va enganxar a l’heroïna durant la seva estança a la presó per oblidar l’exterior. /Eduard Alegre

CL: Veus la càmera un instrument de denúncia social?

EA: Totalment. I és que la meva feina amb la fotografia és purament de denúncia social. Vull mostrar coses que succeeixen i que, a ulls de molts, passen desapercebudes; ja que simplement prefereixen mirar cap a un altre costat.

CL: T’has trobat amb que les històries que heu volgut comptar no han interessat?

EA: Per descomptat, encara que no sé si fins a aquest punt. Sí que és veritat, que hi ha moltes persones que davant els treballs que faig jo, per exemple, senten un rebuig. No volen veure la imatge, però aquesta hi és. Al final t’has d’anar movent d’un mitjà a un altre.  

CL: Com aconsegueixes projectar temes que el mitjans acostumen a silenciar?

EA: M’acosto a ells simplement per curiositat; perquè a mi hi ha temes que em criden l’atenció i sé que els mitjans de comunicació no m’ho oferiran. Llavors, directament decideixo acostar-me a un objectiu o individu amb la finalitat de conèixer més la seva història. Els mitjans sovint ofereixen aquest tipus de temàtiques o reportatges a comptagotes, i a mi m’agrada aprofundir molt més.

“Els mitjans sovint ofereixen aquests temes a comptagotes, i a mi m’agrada aprofundir molt més”

CL: Vas fer un reportatge sobre el nomadisme modern que es va publicar al diari Ara i algunes de les teves fotografies són del comerç de la droga als Encants. Com ho fas per fotografiar en entorns delicats i arriscats?

EA: Si vas amb la veritat per davant, et guanyaràs la confiança del col·lectiu o de la persona que vols fotografiar. Recordo quan estava fent un treball sobre la immigració a Barcelona, i moltes de les persones a les que m’apropava entenien que era allà per a denunciar una situació; però alhora molts d’ells no ho entenen, i no pots lluitar contra això. Si una persona et diu que no vol accedir al que tu tens en ment, és impossible portar-ho a terme.

“Si vas amb la veritat per davant, et guanyaràs la confiança del col·lectiu que vas a fotografiar”

CL: És la gent conscient d’aquesta realitat?

EA: No sé si la gent és conscient o no; però és una realitat i està passant aquí. No cal marxar a un altre país a cobrir algun conflicte o història quan aquí hi ha moltes històries a explicar i molta gent que ho està passant malament. Hi ha temes dels que s’ha de parlar com la immigració o la prostitució.

a
Eduard Alegre durant l’entrevista. /Èlia Pons

CL: Últimament s’ha posat molt de moda anar a altres països a fer fotografies, en el teu cas ho havies contemplat mai?

EA: Per res, jo sempre he volgut fer fotografies a Barcelona o a Espanya. No tinc la necessitat de marxar a un altre país quan aquí hi ha moltes històries per explicar. No crec que faci falta marxar per dedicar-te a l’ofici, a no ser que busquis un sou millor, ja que aquí està molt mal pagada la feina.

CL: En quins projectes estàs treballant actualment?

EA. Per una banda faig fotografies per l’Ara, i per l’altre, he creat un col·lectiu de fotoperiodistes. És diu ISO 0, i l’he fet amb un alumne que José Colon em va presentar. Pel moment som quatre, i el que buscam és visibilitzar el que fem.

CL: Fa un parell de dies que va sortir la notícia que La Vanguardia ha decidit eliminar la secció gràfica, que n’opines?

EA: La secció gràfica és una bona part de la redacció. Només espero que altres mitjans no es sumin al que està fent aquest diari. Tampoc vull pensar que el fotoperiodisme està mort. Hi ha molta gent que ho diu, però sí que crec que fins que no surti un mitjà que aposti realment per la fotografia el panorama està complicat.

“No vull pensar que el fotoperiodisme està mort”

CL: Creus que el fotoperiodisme es digitalitzarà completament?

EA:  No crec. Hi ha la revista 5W que té una pàgina web, però un cop a l’any publica un llibre. La fotografia és una cosa que s’ha de tocar, s’ha de visualitzar sobre el paper. No crec que el paper mori mai, o això espero.

Anuncis

Batec d’un fotoperiodista

Pere Virgili inaugura l’exposició ‘Dia a dia’ a l’IEFC

02/03/2017 – ÈLIA PONS || Un bon nombre de persones deambulen per l’exposició d’en Pere Virgili que acull l’Institut d’Estudis  Fotogràfics de Catalunya. El brogit del públic circulant per la mostra contrasta amb una noia parada bocabadada davant d’una fotografia d’una dona que es cobreix el rostre. És el poder de la imatge, que a vegades capta tota la consciència de l’espectador.

dsc_0040
Una noia mira les fotografies entre la multitud. Foto /Clara López

Eduard Bertran, director de IEFC des del 2012, introdueix la presentació de l’exposició, agraint a Canon la seva tasca com a partner tecnològic, així com al diari Ara la seva col·laboració en el projecte. Entre anècdotes i agraïments, de seguida dóna pas a l’autor de les fotografies que, amb una ‘xuleta’ entre les mans, expressa la seva intenció amb aquesta exposició. “Reivindico la importància dels fotoperiodistes locals, aquells que dia a dia van exercint el seu ofici i van documentant la realitat més immediata, que esdevindrà la nostra memòria gràfica col·lectiva”, comenta en Pere Virgili.

El fotoperiodista col·laborador del Diari Ara confessa sentir-se orgullós i privilegiat per formar part de l’equip d’aquest diari que, segons Virgili, va confiar amb la seva feina des del principi. La doble pàgina ‘Mirades’ afirma que és “la nineta dels ulls de la secció de fotografia”, però, afegeix, “és només un exemple del gran valor que dóna el diari al fotoperiodisme”. L’exposició ‘Dia a dia’ inclou, en gran mesura, treballs que el mateix autor ha publicat al diari Ara, però també fotografies encarregades d’altres entitats de l’àmbit cultural.

dsc_0036
Eduard Bertran i Pere Virgili en el moment de presentació de l’exposició. Foto /Clara López

Castells, música, pallassos, política, moviments socials i el Barça són alguns dels àmbits capturats en la cinquantena de fotografies exposades. Així es retrata el batec incessant de la ciutat, el seu dia a dia.  La mostra també compta amb la projecció d’un vídeo on s’observa la posada en pàgina de la majoria de les fotografies, de manera que permet veure com s’han hagut de maquetar algunes d’elles per la limitació del paper.

És justament a l’IEFC on Pere Virgili va començar a endinsar-se en el món de la fotografia. No és d’estranyar, doncs, que s’hi senti com a casa. “En aquell moment ho vaig veure clar”, afirma Virgili quan parla dels seus inicis, “va ser com una cosa caiguda del cel”. La relació del fotoperiodista amb l’IEFC continua sent molt estreta, ja que actualment imparteix el Curs de Fotoperiodisme en aquest centre. A més, arran d’aquesta exposició, que tancarà les seves portes el 25 d’abril, s’exhibirà diàriament una fotografia de Virgili a l’Institut.

El títol d’aquesta exposició constitueix un homenatge a Marisa Trigo, que treballava a Edicions 62 i que, juntament amb l’editorial, va elaborar el llibre Història Gràfica de Catalunya dia a dia, un recull gràfic dels esdeveniments més importants de Catalunya al llarg de 30 anys. Aquesta és la visió que també reflecteix la mostra; la importància del fotoperiodista com a testimoni del dia a dia de la ciutat, capturant en imatges el seu intens batec.

dsc_0017
Pere Virgili exhibirà a l’IEFC una fotografia diària d’ara endavant. Foto/ Clara López