Joan Guerrero: “He escrit amb llum la història d’un poble i d’una gent”

| ÈLIA PONS |

Joan Guerrero, considerat un dels grans referents de la fotografia social, va començar a treballar a la dècada dels 60 al món dels mitjans de comunicació en una revista de caràcter local, Grama. Es va dedicar inicialment a la crítica del cinema europeu de tota l’etapa de la postguerra mundial. Un cinema en blanc i negre, especialment del neorealisme italià, que també el va influir poderosament i del que la seva fotografia se’n farà clar ressò, no només pels objectes i persones fotografiades, sinó també per l’absència de color. Guerrero, que ha col·laborat en diaris com El Periódico de Catalunya, el Diario de Barcelona o El País, és un fotoperiodista que transporta les seves vivències i el seu compromís social a la seva fotografia, en la que també introdueix una enorme passió poètica.

Èlia Pons: Vostè creu en la dita que “una imatge val més que mil paraules”?

Joan Guerrero: No, mai ho he cregut. Crec que les paraules tenen una força molt gran. Algunes de les imatges sí que valen més que mil paraules, però d’altres no valen ni un accent. Crec que si a la imatge se l’afegeix la paraula caminarà amb aquesta, però si no hi ha paraula no tindrem informació. Estem parlant de fotoperiodisme.

EP: ¿Quan va saber que volia ser fotoperiodista?

JG: Jo sempre vaig pensar en la fotografia, des de ben petit.

EP: Des de la caixa de llumins …

JG: Exacte. Des de la meva Tarifa natal. Però no vaig pensar en el fotoperiodisme, vaig pensar en la fotografia seca. De jove fotografiava al carrer sense adonar-me que allò era fotografia documental. No tenia nocions fotogràfiques, però hi havia alguna cosa que em deia que aquell era el camí, ho intuïa.

tfyu
Joan Guerrero explica les seves vivències. /Antònia Crespí

EP: Vostè va ser autodidacta.

JG: Sí, totalment. Tenia la passió, i quan em ficava al laboratori no sabia ni revelar. Jo volia aconseguir aquells blancs i negres dibuixats pels grans mestres, i això necessitava temps. Allò important és el que hi ha dins el llenguatge, si hi ha sentiment, ànima, vida. Que sigui en color, en blanc i negre, o en digital; això és insignificant.

EP: Què significa per a vostè la fotografia?

JG: Suposa una manera de veure la vida. La fotografia per a mi ha estat un aliment, una qualitat. Ha servit per apropar-me més a l’humanisme, la poesia, la bellesa, la veritat, a l’alegria de viure, fins i tot al sofriment.

EP: I Santa Coloma? Com ha influït en la seva obra?

JG: Una vegada algú em va preguntar si em sentia integrat a Catalunya. Com no puc estar integrat? Si vaig arribar com un més. Jo vaig venir a Santa Coloma, com tants immigrants, a trobar feina. D’aquella època recordo els moments més feliços de la meva vida i la il·lusió de canviar el món; i això et dóna unes arrels molt grans. Estimo aquest poble que ha estat solidari i lluitador, i està dins meu la classe obrera. Crec que he escrit amb llum la història d’un poble i d’una gent, i això ja val molt sentimentalment.

EP: Algunes vegades ha comentat que hi ha dos tipus de fotografia.

JG: Sí, això ho explico molt. El caçador i el pescador. Jo com a fotògraf, em considero caçador. Anar caminant i de sobte aparèixer la fotografia.; això és el que m’ha agradat sempre, descobrir coses. Ser pescador significa tirar la canya i esperar, i per això cal tenir paciència.

yerr
Joan Guerrero ens mostra alguns dels llibres que ha publicat. /Èlia Pons

EP: Hi va haver alguna presa que va intentar caçar però que se li va escapar?

JG: Sovint un busca una fotografia i quan la troba potser ja ha passat. Crec que la fotografia que té màgia és com intermitent; ara sí, ara no, ara sí, ara no. Hi ha gent jove que, pel fet de ser joves, són molt impacients; com ha de ser. Volen que els encarreguin una feina per anar-se’n lluny, però això no arriba. Aquest jove pot passar cada dia per la porta de casa seva i no adonar-se que hi ha alguna cosa que està esperant que la disparin.

“Un pot passar cada dia per la porta de casa seva i no adonar-se que hi ha alguna cosa que està esperant que la disparin”

EP: Vostè també va viatjar molt.

JG: Jo vaig viatjar, però molt tard. Vaig anar a Llatinoamèrica per primera vegada a finals dels 80, i jo ja tenia més de 40 anys.

EP: Què va ser el que més et va impactar d’aquests països?

JG: Hi havia una certa pobresa, digna, però pobresa. D’allà recordo el paisatge i la solitud amb el còndor volant, el vent que sonava com en la meva Tarifa natal … no sé, era molt espiritual, i jo … em vaig elevar en aquells moments. L’Equador em va captivar, em vaig quedar enamorat de la part andina.

EP: I a El Salvador?

JG: Allà vaig fer la meva gran fotografia. A la que tinc més estima és la de l’ancià que sembla no tenir ulls. En aquesta imatge es pot veure la dignitat que té un ésser humà; sovint penso que m’agradaria tenir la bondat que té aquest home en la mirada. Quan el vaig veure vaig disparar i dir “aquesta serà la meva fotografia”. Va ser una foto de caçador. Vaig exposar la imatge en una galeria, i un dia el galerista va venir i em va dir: “Guerrero, va venir una dona i la va estar mirant un quant temps i es va emocionar, li van rodar les llàgrimes”. Vaig sentir que m’havien donat un premi.

joan_guerrero_2-1
‘Els ulls dels pobres’. El Salvador, 2000. /Joan Guerrero.

“M’agradaria tenir la bondat que té aquest home en la mirada”

EP: De fet, al 2009 li van donar la ‘Medalla d’Or al Mèrit Artístic’ de l’Ajuntament de Barcelona. En qui va pensar?

JG: En qui vaig pensar? Doncs en els que van arribar en pasteres. Uf… vaig pensar en tanta gent… en l’obrer que feia la rasa o en aquell Joan Guerrero quan era jove.

EP: Quins són els seus majors referents en el món del fotoperiodisme?

JG: Un que viu és Sebastiao Salgado. Crec que ell ha explicat el que està passant al món, fotografiant el sofriment d’una part de la humanitat, però també li ha dotat de bellesa. I això és molt difícil fer-ho. D’altra banda, també li tinc una gran admiració  a Eugene Smith. Però sobretot a un fill de Santa Coloma, a qui estimo molt, i a més penso que és el millor fotògraf que ha tingut el municipi; Samuel Aranda. Ell, a banda de ser un fotògraf reconegut en tot el món, és una excel·lent persona. I això compta molt per a mi.

EP: Llavors, segons vostè, per ser un bon fotoperiodista…

JG: Crec que el més important és la passió, la bogeria d’estimar aquest ofici i de trobar-te.

“El més important és la passió, la bogeria d’estimar aquest ofici i de trobar-te”

EP: ¿Creu que està suficientement valorat el paper del fotoperiodista a les redaccions?

JG: Quan vaig començar no ho estava pas, ni tan sols es posava l’autoria a les imatges. Amb la democràcia es van començar a incloure fotografies en gran i ben tractades. I poc a poc els fotògrafs, defensant-se amb el sindicat, es van anar fent el seu lloc. Però avui dia, amb la digitalització, tothom és fotògraf. La digitalització ha estat molt important i una gran revolució, però també ha arruïnat a molts bons fotògrafs.

“La digitalització ha estat molt important, però també ha arruïnat a molts bons fotògrafs”

EP: Les fotografies fetes amb mòbil…

JG: A tot arreu hi ha càmeres i mòbils, i pots fer fotografies fàcilment (traient el seu mòbil de la butxaca de la jaqueta); però un vell fotògraf com jo no pot desanimar a les noves generacions. En aquesta professió s’hi ha de posar passió i s’ha de lluitar. Com quan jo era jove i al revelar no em sortien els grisos i els negres.

DSC_0350
Joan Guerrero durant l’entrevista. /Clara López

EP: Ara amb les noves tecnologies, han sorgit molts programes d’edició fotográfica. Què en pensa del retoc fotogràfic? Creu que existeix un límit?

Clar que existeix un límit. Penso que no es pot manipular la fotografia, sí que es pot emfatitzar alguna part. El retoc, però, és un terreny tan perillós… si comencem a enganyar no anem bé.

EP: Què en pensa de fotografies com la de l’Aylan?

JG: La fotografia d’Aylan té una feina de conscienciació que crec que quedarà sempre en la història.

EP: Com haurien d’actuar els fotoperiodistes en aquell moment? Des del punt de vista ètic, es podria veure una mica morbós o sensacionalista…

JG: Jo no penso això. Crec que mostrar el dolor o no, depèn de la finalitat amb la que es mostra aquest. Per exemple, considero que el dolor del que està passant al món s’ha de mostrar. Si hagués fet la fotografia de l’Aylan per descomptat que l’hagués publicat. Perquè cal mostrar el que està passant en el món, i perquè aquell nen no és aliè en absolut. Podria ser nét meu, i … de fet, l’Aylan ho és.

“L’Aylan no és aliè en absolut.; podria ser nét meu… de fet, ho és”

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s