Els fotògrafs Judit Domingo i Ignacio Tudela presenten l’exposició ‘La tierra sin tierra’ al Casal de barri Pou de la Figuera
12/03/2017 – ANTÒNIA CRESPÍ || La llum espessa del migdia es filtrava per les persianes del Casal de Barri Pou de la Figuera. Els visitants voltaven per la petita sala observant les fotografies que vestien parets i finestres: un rellotge, la instantània d’un jersei vell, un disc dur, un joc de te o bé les claus d’una casa que ja no existeix. Restes d’una vida passada que els seus propietaris varen agafar a corre-cuita quan fugiren del seu país i que ara estan recollits a ‘La tierra sin tierra’. “ Si demà haguessis de sortir corrents de casa teva, que agafaries?” varen preguntar Ignacio Tudela i Judit Domingo el passat dissabte 11 de març, durant la presentació del projecte trasmèdia.
Abans d’arrencar la visita, els dos professionals estaven acabant de muntar en un racó de l’estança un petit piscolabis que oferirien més tard als assistents. Ells dos, juntament amb el fotògraf Alejandro Romero i la periodista Lara Monrosi, són els propulsors del ‘La tierra sin tierra’, un treball que recull els relats de diferents persones que han hagut de marxar del seu país. Històries que, un cop va estar tot enllestit i varen ser les dues i mitja, Tudela i Domingo varen explicar.
El recorregut va començar amb la primera fotografia de la Sifa, una refugiada de la guerra de Bòsnia que fa vint anys que viu a Barcelona. “El que també buscàvem en el projecte és comparar com eren rebuts els refugiats abans, com és el cas de la Sifa, i ara”, va explicar el fotògraf mentre relatava la fugida de la bosniana amb la seva filla. Ella era originària de Srbrenica, i mentre era a Catalunya, s’hi va produir una massacre que va acabar amb la vida d’unes 8000 persones, entre d’elles la del seu germà i el seu pare. Domingo va comentar les fotografies dels diferents objectes que la Sifa li havia mostrat, entre ells hi havia la imatge d’un jersei malmès i brut de terra. “Varen saber que els ossos que hi havia enterrats eren del seu germà perquè portaven el jersei”, va explicar la fotògrafa mentre es sentien alguns sospirs i esbufecs neguitosos.
L’altra cara de la moneda, varen ser les històries del Mohammad i la Nadia, una parella de refugiats sirians que van formar part dels últims grups que van aconseguir arribar a Europa amb avió. El seu cas és un clar exemple de totes les dificultats administratives que actualment es troben tots els migrants que arriben a Espanya, i que abans, com el cas de la Sifa, no era així. Cada sis mesos, com va explicar Tudela, estan vivint en una casa diferent per culpa de la seva situació burocràtica. Però que el que va generar alguns comentaris entre els assistents va ser un dels objectes fotografiats: un joc de claus. Domingo va explicar com la parella encara conserva les claus de la seva casa a Damasc, malgrat hagi quedat reduïda a una pila de pols i pedres. Just en aquell moment, un dels visitants va aprofitar per comentar un altre cas molt semblant que ell va conèixer de jove, “era un noi sefardita que conservava la clau de la casa dels seus avantpassats quan ells vivien a Toledo”. Per desgràcia, pareix que hi ha històries que estan condemnades a repetir-se.
Un dels altres casos destacats fou el de la Conchita, que va arribar des de Veneçuela farà un any i mig. Segons Tudela, és un exemple de com l’estatut de refugiat és una condició que al final queda sotmesa al de les relacions internacionals. La veneçolana aconseguir l’asil polític molt ràpidament, ja que “serveix d’argument a Espanya per dir que el govern veneçolà no pot protegir als seus ciutadans”, va explicar el fotògraf. En el seu cas no hi havia fotografies dels seus objectes, “hi havia persones que no volien mostrar les seves coses, també perquè suposa remoure el passat”, va aclarir Domingo al públic.
Acabada la visita, al voltant de la taula amb el menjar i les begudes, Tudela i Domingo varen comentar un poc com va ser el procés de fotografiar els protagonistes de l’exposició i les seves pertinences. “Els vaig retratar abans de saber les seves històries, ja que l’enfocament canvia completament segons el que saps” afirmava el fotoperiodista. Per l’altra banda, també va sorgir el tema de quines serien les coses que cadascú agafaria si hagués de fugir de casa. “És una manera diferent de tractar el tema”, afirmava Domingo, “és una reflexió que tampoc et planteges mai”. Idea reafirmada pels assistents, on un va apuntar que “de fet, quan perds un objecte molts de cops ja et sap molt de greu”, remarcant així el trauma que suposa haver de fugir de casa i deixar tota una vida enrere.
Potser fossin els retrats de les persones, les seves històries, o bé els objectes que atresoren amb tanta estima i que són sols petits granets de marès d’una gran paret que ha quedat esbucada per la guerra o la persecució política. Però al final de la presentació es va fer visible una de les cares del drama dels refugiats: la de perdre tota una vida, i sols conservar-ne alguns vestigis en forma d’objectes tan quotidians com poden ser, les claus d’una casa ensorrada.
lenquadrat.wordpress.com 