Eduard Alegre: “Vull mostrar coses que succeeixen i que, a ulls de molts, passen desapercebudes”

|CLARA LÓPEZ|

Ens vam trobar amb Eduard Alegre a la plaça cívica de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) un divendres a les 15 hores. El nadiu de Cerdanyola del Vallès, és un fotoperiodista freelance que recentment està col·laborant amb el diari Ara, i que es caracteritza per fotografiar la vida de la gent, amb les seves vivències i problemàtiques. El sol del migdia queia amb força quan va aparèixer, de manera que l’entrevista es va traslladar a un bar de la Vila de la universitat. Un cop allí, Alegre es va asseure davant la càmera just després de fer un cafè.

Clara López: Per què fotoperiodista?

Eduard Alegre: Perquè des de sempre he tingut aquesta inquietud per la fotografia i sempre he estat una persona molt curiosa. La càmera, en certa manera, m’ha donat la possibilitat d’apropar-me a gent a la que sense la càmera no m’hagués sabut apropar. Ha servit per desenvolupar-me.

CL: I com et vas iniciar en el món del fotoperiodisme?

EA: La fotografia sempre ha estat una cosa molt present en la meva vida. Potser perquè el meu avi era fotògraf, però la veritat, tampoc tinc molta noció d’ell, ja que va morir quan jo era molt petit. Per tant, no tinc la noció de la figura de l’avi que es passa hores mirant fotografies amb el nét. Però sí que és una cosa que sempre he sentit… aquesta passió. De fet, no em vaig arribar a plantejar cap altra professió, sempre he portat dins la fotografia.

CL: Ets autodidacta?

EA: Sí, totalment autodidacta. Sí que és cert que tinc referents del món de la fotografia en què m’inspiro, i tinc la sort de conèixer a grans fotògrafs que m’ajuden, com poden ser Joan Guerrero, José Colon o Sergi Càmera. I ells, sí que és cert, que m’ajuden a seguir evolucionant com a fotògraf.

7
Mentre fa la bugada, un dona nòmada explica que no canviaria la vida que té per res del món. /Eduard Alegre

CL: Precisament, Joan Guerrero ens va comentar que s’ha dedicat a retratar la quotidianitat de la vida. I tu, ¿com encares la teva manera de fotografiar?

EA: A mi m’agrada més el fet d’acostar-me a l’individu que vaig a fotografiar i a la història que explicaré. M’agrada preguntar-li a la persona per què hi és allà, i narrar una història a través del que està passant. Un tracte proper.

CL: Creus que existeix l’objectivitat en el moment de fotografiar?

EA: Per res. En el moment que mires pel visor ja estàs retallant la realitat. Els fotoperiodistes no mostrem la veritat absoluta; potser estàs enfocant alguna cosa que vols retratar, però simultàniament al voltant d’aquesta, està succeint alguna altra. Els fotoperiodistes intentem fotografiar el moment en sí, però al mirar pel requadre del visor i enfocar el que vols que l’espectador vegi, ja estàs prenent decisions.

“Al mirar pel visor, i enquadrar el que vols que l’espectador vegi, ja estàs prenent decisions”

CL: En quins temes centres el teu treball?

EA: En diferents temes la veritat. Ara mateix estic treballant en un projecte per al Diari ARA, que té com a objectiu denunciar l’ús d’heroïna a Barcelona. A més, estic fent un treball sobre el món del transgènere i les dones que són rebutjades per la seva condició sexual. Em dedico a temes tabú, podríem dir.

CL: Sovint és difícil tractar aquest temes  sense caure en els prejudicis…

EA: Sí que és veritat que abans d’anar a treballar al terreny et fas una idea del que és. Tens els teus prejudicis, però un cop comences a treballar el tema veus que no és així, o que no te l’imaginaves així. Però sí, tots tenim prejudicis.

1
Adam, que va ser empresonat per robatori a mà armada, es va enganxar a l’heroïna durant la seva estança a la presó per oblidar l’exterior. /Eduard Alegre

CL: Veus la càmera un instrument de denúncia social?

EA: Totalment. I és que la meva feina amb la fotografia és purament de denúncia social. Vull mostrar coses que succeeixen i que, a ulls de molts, passen desapercebudes; ja que simplement prefereixen mirar cap a un altre costat.

CL: T’has trobat amb que les històries que heu volgut comptar no han interessat?

EA: Per descomptat, encara que no sé si fins a aquest punt. Sí que és veritat, que hi ha moltes persones que davant els treballs que faig jo, per exemple, senten un rebuig. No volen veure la imatge, però aquesta hi és. Al final t’has d’anar movent d’un mitjà a un altre.  

CL: Com aconsegueixes projectar temes que el mitjans acostumen a silenciar?

EA: M’acosto a ells simplement per curiositat; perquè a mi hi ha temes que em criden l’atenció i sé que els mitjans de comunicació no m’ho oferiran. Llavors, directament decideixo acostar-me a un objectiu o individu amb la finalitat de conèixer més la seva història. Els mitjans sovint ofereixen aquest tipus de temàtiques o reportatges a comptagotes, i a mi m’agrada aprofundir molt més.

“Els mitjans sovint ofereixen aquests temes a comptagotes, i a mi m’agrada aprofundir molt més”

CL: Vas fer un reportatge sobre el nomadisme modern que es va publicar al diari Ara i algunes de les teves fotografies són del comerç de la droga als Encants. Com ho fas per fotografiar en entorns delicats i arriscats?

EA: Si vas amb la veritat per davant, et guanyaràs la confiança del col·lectiu o de la persona que vols fotografiar. Recordo quan estava fent un treball sobre la immigració a Barcelona, i moltes de les persones a les que m’apropava entenien que era allà per a denunciar una situació; però alhora molts d’ells no ho entenen, i no pots lluitar contra això. Si una persona et diu que no vol accedir al que tu tens en ment, és impossible portar-ho a terme.

“Si vas amb la veritat per davant, et guanyaràs la confiança del col·lectiu que vas a fotografiar”

CL: És la gent conscient d’aquesta realitat?

EA: No sé si la gent és conscient o no; però és una realitat i està passant aquí. No cal marxar a un altre país a cobrir algun conflicte o història quan aquí hi ha moltes històries a explicar i molta gent que ho està passant malament. Hi ha temes dels que s’ha de parlar com la immigració o la prostitució.

a
Eduard Alegre durant l’entrevista. /Èlia Pons

CL: Últimament s’ha posat molt de moda anar a altres països a fer fotografies, en el teu cas ho havies contemplat mai?

EA: Per res, jo sempre he volgut fer fotografies a Barcelona o a Espanya. No tinc la necessitat de marxar a un altre país quan aquí hi ha moltes històries per explicar. No crec que faci falta marxar per dedicar-te a l’ofici, a no ser que busquis un sou millor, ja que aquí està molt mal pagada la feina.

CL: En quins projectes estàs treballant actualment?

EA. Per una banda faig fotografies per l’Ara, i per l’altre, he creat un col·lectiu de fotoperiodistes. És diu ISO 0, i l’he fet amb un alumne que José Colon em va presentar. Pel moment som quatre, i el que buscam és visibilitzar el que fem.

CL: Fa un parell de dies que va sortir la notícia que La Vanguardia ha decidit eliminar la secció gràfica, que n’opines?

EA: La secció gràfica és una bona part de la redacció. Només espero que altres mitjans no es sumin al que està fent aquest diari. Tampoc vull pensar que el fotoperiodisme està mort. Hi ha molta gent que ho diu, però sí que crec que fins que no surti un mitjà que aposti realment per la fotografia el panorama està complicat.

“No vull pensar que el fotoperiodisme està mort”

CL: Creus que el fotoperiodisme es digitalitzarà completament?

EA:  No crec. Hi ha la revista 5W que té una pàgina web, però un cop a l’any publica un llibre. La fotografia és una cosa que s’ha de tocar, s’ha de visualitzar sobre el paper. No crec que el paper mori mai, o això espero.

Anuncis

Una imatge, dues càmeres

|ANTÒNIA CRESPÍ|

Cinc de la tarda. Lluc Queralt i Guillem Trius s’apropen al MACBA esquivant skaters i turistes que transiten el Raval.  Els dos caminen mentre parlen i riuen amb una complicitat que impregnarà tota l’entrevista. El primer, un fotògraf i pintor tarragoní que ha transitat per tot el món; el segon, un fotoperiodista barceloní amb un peu a Àfrica.

Antònia Crespí: Com us vau conèixer vosaltres dos?

Lluc Queralt: Al Guillem el vaig conèixer ja farà un any i vam connectar bastant bé. Jo vinc d’una vessant de la fotografia més artística, i ell d’una més periodística, però jo ja havia fet alguns reportatges. Hem fet junts un projecte sobre els camps de refugiats a Grècia que es va publicar a l’Ara; i recentment n’hem acabat un altre sobre el cristianisme ortodox que hi ha a Etiòpia. Hem estat concretament a Lalibela, Gondar, on hem pogut retratar la festa de la Epifanía.

Guillem Trius: Sí, vam aprofitar per anar-hi quan celebraven Nadal. El reportatge que hem realitzat explora la història i les singularitats de la comunitat cristiana a partir dels highlights d’aquests  esdeveniments tan important per ells.

Queralt: “Jo vinc d’una vessant de la fotografia més artística, i ell d’una més periodística”

AC: Per què aquest tema?

GT: Quan estava amb el Lluc li anava explicant coses d’allà, li dei: “Ostres, hem d’anar a Etiòpia, perquè és espectacular…”, i ell, a qui l’agrada tant transitar pel món, no havia estat mai a l’Àfrica subsahariana. Jo Etiòpia m’ho coneixia una mica, i a ell no li va faltar moment per dir: “Anem-hi!”. Va sorgir així, i en un moment ja varem estar allà. (riuen els dos).

AC: Quina és la fotografia amb la que us quedaríeu d’aquest viatge?

LLQ: Hi ha moltes, però hi ha una que m’agrada molt per la seva singularitat. És la de les mans pregant amb la ombra a terra i les creus marcades a la roba amb el teixit. No hi ha res, però hi és tot en aquella imatge. A vegades amb poques coses pots explicar molt en una imatge. No treus els rostres, però veus la propietat del que està passant.

GT: Just després de fer-la vam veure que teníem la mateixa foto. Eren les 12 del migdia, i com que la llum queia molt des de dalt pensàvem que no trauríem res. Va ser pura casualitat; el fet de fixar-nos en les ombres i en el simbolisme de la creu… De fet, la tenim aquí la foto! Hem anat avui a positivar-les.

Sense huytítol.png
D’esquerra a dreta, Guillem Trius i Lluc Queralt mostren una de les fotografies del seu projecte a Etiòpia./Èlia Pons

AC: I com és treballar dos fotògrafs junts?

LLQ: Crec que allò més important és no tenir competència, perquè si tens l’avarícia de treure la millor foto, ja no funciones. Has d’anar a gaudir, a treure el millor dels dos. M’ho prenc com un joc. Per fer aquesta, (senyala una fotografia de les positivades) ens vam llevar a les tres de la matinada. Estaven pregant i feien un ritual en el qual llençaven una creu sobre un petit estanc. Quan cau aquesta creu tothom es llença de seguida a l’aigua, que ha estat beneïda.

GT: En el moment en que es tiren tots a l’aigua, cantant i esquitxant… és bastant espectacular.

AC: Quan vau viatjar a Etiòpia, anàveu amb una idea preconcebuda?

LLQ: Jo no sabia el que em trobaria. De fet, m’agrada anar als llocs sense saber-ho. És la màgia de la fotografia, crec. És realment bonic quan hi ha moltes vicissituds en aquest espai, tantes fotografies que no pots arribar a totes. Jo li deia al Guillem: “se’m surt el cor”.

GT: Sí, sí. Com quan ens vam llevar de matinada per fotografiar una missa a una de les esglésies de Lalibela, que estan cavades a la roca. La qüestió és que portàvem tres quarts d’hora fent fotografies i semblava que haguessin passat 15 minuts. Vam seure un moment a descansar, però de seguida varen a començar a passar més coses, i rient vam dir: “Vinga seguim”. I vam començar: “cras, cras, cras” (imita el soroll que fa una càmera al disparar).

AC: Segur que allà vau conèixer moltes històries. Teniu alguna que us hagi marcat molt?

GT: A Lalibela vaig conéixer el Ticsa, el fotògraf de Reuters a Etiòpia. Recordo apropar-me i estar tota la nit parlant. A Àfrica hi ha molt mal clima entre ètnies. La ètnia dels tigrinya, que són minoria, són els que estan al poder. Al Ticsa, que és de l’ètnia dels oromo, el va xocar molt que les fotografies que tenia de la revolució del oromo, en què van morir moltes persones per repressió del govern, no s’haguessin volgut publicar. El va impactar que al món no li importés el que passava al seu país. Aquesta repressió s’intenta silenciar i es vol donar la imatge d’Etiòpia com un país estable.

Sense títol
Guillem Trius i Lluc Queralt durant l’entrevista./Clara López

AC: Publicar temes del continent africà, que sovint no interessen als mitjans, deu ser complicat…

GT: Sí. Xavier Aldekoa diu que és el continent silenciat i m’agrada molt aquest adjectiu, perquè crec que costa donar-li veu a la història d’Àfrica, i sempre se n’expliquen les coses negatives. Però crec que hi haurà un canvi cap a positiu, ara hi ha més gent interessada en el tema.

Trius: “Crec que costa donar-li veu a la història d’Àfrica”

AC: Lluc, a part d’Etiòpia també has estat a Síria. Com és treballar en llocs de conflicte?

LLQ. Ara farà 3 anys que hi vaig anar a un dels camps de refugiats del nord, i va ser molt impactant. Un dia estava assegut a una pedra amb un noi i es van posar a bombardejar. Ell em tranquilitzava com si allò fos el més normal. Però tampoc vaig estar a primera línea, només als camps.

AC: Bé, els camps són la rereguarda de la guerra.

LLQ: Sí, i a sobre molts cops només hi ha un metge per camp. Després hi ha les típiques ONGs que donen la cara al món i en realitat no fan res.

GT: Com ACNUR a Idomeini. Veies les tendes i no hi havia ningú. A Grècia també vam fer un reportatge sobre els camps militars. Allà explicàvem com no hi havia cap mena d’ajuda internacional. Ho vam enviar a bastants mitjans i no va interessar. Això funciona molt per moments mediàtics; quan ho vam enviar ja havia passat el punt àlgid dels refugiats. Com a periodista freelance, si vols viure de la teva feina has de tenir una visió empresarial.

AC: Us veieu molt condicionats pel que els agrada als mitjans?

GT. El Lluc i jo fem el que ens agrada,  després ja ho col·locarem, i sinó no passa res (riu).

LLQ: De fet, cap dels dos vivim de les fotos que ens agrada fer. Jo visc de la pintura i ell de casaments, esdeveniments… s’ha de compaginar.

AC: Es difícil la vida de freelance

GT: I tant. A més, hi ha una mitologia rere els grans premis. Guanyar un World Press Photo no et soluciona la vida. És cert que hi ha persones que arran d’això han pogut treballar per mitjans com el New York Times, però si et quedes a casa no fas res, si dius que no, ja trucaran a un altre.

Trius: “Guanyar un World Press Photo no et soluciona la vida”

AC: Pel que fa al World Press Photo, ha sorgit la polèmica pel retoc de fotografies. Què en penseu sobre això?

GT: Penso que el foto-muntatge està totalment fora, ja no és fotoperiodisme. Si és un projecte artístic i personal, pots fes el que vulguis. Però quan vols informar, aleshores no.

Sense tbgvdítol
Guillem Trius mostrant les fotografies./Antònia Crespí

AC: Hem vist, Lluc, que t’agrada una cita de Robert Frank que diu el següent: “Jo estic sempre mirant cap afora, tractant de mirar cap a dins. Tractant de dir alguna cosa que sigui veritat. Excepte el que està allà fora… i el que està allà fora està sempre canviant.”. Creus que es pot captar la veritat en una fotografia?

LLQ: Sempre que treus una foto estàs ensenyant un passat, no un present. Quan hi ha una imatge, estàs veient una cosa que has retratat amb el pensament del moment. Va canviant la manera de veure una imatge quan l’ensenyes. Sí que pots explicar més o menys el que hi ha; però sempre hi haurà un punt subjectiu.

Queralt: “Pots explicar més o menys el que hi ha; però sempre hi haurà un punt subjectiu”

AC: Per aquest any quins projectes tens en ment?

LLQ: Estic entre dos camins: la fotografia i la pintura, i per tant tinc molts projectes. Un que vull editar en uns mesos és un dels millors viatges de la meva vida, que ha sigut a la meva pròpia ciutat, a Tarragona. Vaig viatjar 80 metres de casa meva on hi havia un convent de monges de clausura, un món màgic per visitar. Vaig poder observar com enterren les monges, com es regeixen o com es criden a través d’una campana… sistemes de vida molt antics que a mi sempre m’han atret molt. En un altre viatge també vaig estar fotografiant els homes clausurats, els Monjos de Poblet.

AC: Has dit que també et dediques a la pintura, com és això de compaginar fotografia i pintura? És complementari?

LLQ: Tota l’arquitectura fotogràfica està basada en la pintura. Hi ha un equilibri molt gran entre la pintura i la fotografia; van agafades de la mà. El fotoperiodisme, aquelles imatges més abocadores que ens impacten més, venen concebudes per la pintura.

Joan Guerrero: “He escrit amb llum la història d’un poble i d’una gent”

| ÈLIA PONS |

Joan Guerrero, considerat un dels grans referents de la fotografia social, va començar a treballar a la dècada dels 60 al món dels mitjans de comunicació en una revista de caràcter local, Grama. Es va dedicar inicialment a la crítica del cinema europeu de tota l’etapa de la postguerra mundial. Un cinema en blanc i negre, especialment del neorealisme italià, que també el va influir poderosament i del que la seva fotografia se’n farà clar ressò, no només pels objectes i persones fotografiades, sinó també per l’absència de color. Guerrero, que ha col·laborat en diaris com El Periódico de Catalunya, el Diario de Barcelona o El País, és un fotoperiodista que transporta les seves vivències i el seu compromís social a la seva fotografia, en la que també introdueix una enorme passió poètica.

Èlia Pons: Vostè creu en la dita que “una imatge val més que mil paraules”?

Joan Guerrero: No, mai ho he cregut. Crec que les paraules tenen una força molt gran. Algunes de les imatges sí que valen més que mil paraules, però d’altres no valen ni un accent. Crec que si a la imatge se l’afegeix la paraula caminarà amb aquesta, però si no hi ha paraula no tindrem informació. Estem parlant de fotoperiodisme.

EP: ¿Quan va saber que volia ser fotoperiodista?

JG: Jo sempre vaig pensar en la fotografia, des de ben petit.

EP: Des de la caixa de llumins …

JG: Exacte. Des de la meva Tarifa natal. Però no vaig pensar en el fotoperiodisme, vaig pensar en la fotografia seca. De jove fotografiava al carrer sense adonar-me que allò era fotografia documental. No tenia nocions fotogràfiques, però hi havia alguna cosa que em deia que aquell era el camí, ho intuïa.

tfyu
Joan Guerrero explica les seves vivències. /Antònia Crespí

EP: Vostè va ser autodidacta.

JG: Sí, totalment. Tenia la passió, i quan em ficava al laboratori no sabia ni revelar. Jo volia aconseguir aquells blancs i negres dibuixats pels grans mestres, i això necessitava temps. Allò important és el que hi ha dins el llenguatge, si hi ha sentiment, ànima, vida. Que sigui en color, en blanc i negre, o en digital; això és insignificant.

EP: Què significa per a vostè la fotografia?

JG: Suposa una manera de veure la vida. La fotografia per a mi ha estat un aliment, una qualitat. Ha servit per apropar-me més a l’humanisme, la poesia, la bellesa, la veritat, a l’alegria de viure, fins i tot al sofriment.

EP: I Santa Coloma? Com ha influït en la seva obra?

JG: Una vegada algú em va preguntar si em sentia integrat a Catalunya. Com no puc estar integrat? Si vaig arribar com un més. Jo vaig venir a Santa Coloma, com tants immigrants, a trobar feina. D’aquella època recordo els moments més feliços de la meva vida i la il·lusió de canviar el món; i això et dóna unes arrels molt grans. Estimo aquest poble que ha estat solidari i lluitador, i està dins meu la classe obrera. Crec que he escrit amb llum la història d’un poble i d’una gent, i això ja val molt sentimentalment.

EP: Algunes vegades ha comentat que hi ha dos tipus de fotografia.

JG: Sí, això ho explico molt. El caçador i el pescador. Jo com a fotògraf, em considero caçador. Anar caminant i de sobte aparèixer la fotografia.; això és el que m’ha agradat sempre, descobrir coses. Ser pescador significa tirar la canya i esperar, i per això cal tenir paciència.

yerr
Joan Guerrero ens mostra alguns dels llibres que ha publicat. /Èlia Pons

EP: Hi va haver alguna presa que va intentar caçar però que se li va escapar?

JG: Sovint un busca una fotografia i quan la troba potser ja ha passat. Crec que la fotografia que té màgia és com intermitent; ara sí, ara no, ara sí, ara no. Hi ha gent jove que, pel fet de ser joves, són molt impacients; com ha de ser. Volen que els encarreguin una feina per anar-se’n lluny, però això no arriba. Aquest jove pot passar cada dia per la porta de casa seva i no adonar-se que hi ha alguna cosa que està esperant que la disparin.

“Un pot passar cada dia per la porta de casa seva i no adonar-se que hi ha alguna cosa que està esperant que la disparin”

EP: Vostè també va viatjar molt.

JG: Jo vaig viatjar, però molt tard. Vaig anar a Llatinoamèrica per primera vegada a finals dels 80, i jo ja tenia més de 40 anys.

EP: Què va ser el que més et va impactar d’aquests països?

JG: Hi havia una certa pobresa, digna, però pobresa. D’allà recordo el paisatge i la solitud amb el còndor volant, el vent que sonava com en la meva Tarifa natal … no sé, era molt espiritual, i jo … em vaig elevar en aquells moments. L’Equador em va captivar, em vaig quedar enamorat de la part andina.

EP: I a El Salvador?

JG: Allà vaig fer la meva gran fotografia. A la que tinc més estima és la de l’ancià que sembla no tenir ulls. En aquesta imatge es pot veure la dignitat que té un ésser humà; sovint penso que m’agradaria tenir la bondat que té aquest home en la mirada. Quan el vaig veure vaig disparar i dir “aquesta serà la meva fotografia”. Va ser una foto de caçador. Vaig exposar la imatge en una galeria, i un dia el galerista va venir i em va dir: “Guerrero, va venir una dona i la va estar mirant un quant temps i es va emocionar, li van rodar les llàgrimes”. Vaig sentir que m’havien donat un premi.

joan_guerrero_2-1
‘Els ulls dels pobres’. El Salvador, 2000. /Joan Guerrero.

“M’agradaria tenir la bondat que té aquest home en la mirada”

EP: De fet, al 2009 li van donar la ‘Medalla d’Or al Mèrit Artístic’ de l’Ajuntament de Barcelona. En qui va pensar?

JG: En qui vaig pensar? Doncs en els que van arribar en pasteres. Uf… vaig pensar en tanta gent… en l’obrer que feia la rasa o en aquell Joan Guerrero quan era jove.

EP: Quins són els seus majors referents en el món del fotoperiodisme?

JG: Un que viu és Sebastiao Salgado. Crec que ell ha explicat el que està passant al món, fotografiant el sofriment d’una part de la humanitat, però també li ha dotat de bellesa. I això és molt difícil fer-ho. D’altra banda, també li tinc una gran admiració  a Eugene Smith. Però sobretot a un fill de Santa Coloma, a qui estimo molt, i a més penso que és el millor fotògraf que ha tingut el municipi; Samuel Aranda. Ell, a banda de ser un fotògraf reconegut en tot el món, és una excel·lent persona. I això compta molt per a mi.

EP: Llavors, segons vostè, per ser un bon fotoperiodista…

JG: Crec que el més important és la passió, la bogeria d’estimar aquest ofici i de trobar-te.

“El més important és la passió, la bogeria d’estimar aquest ofici i de trobar-te”

EP: ¿Creu que està suficientement valorat el paper del fotoperiodista a les redaccions?

JG: Quan vaig començar no ho estava pas, ni tan sols es posava l’autoria a les imatges. Amb la democràcia es van començar a incloure fotografies en gran i ben tractades. I poc a poc els fotògrafs, defensant-se amb el sindicat, es van anar fent el seu lloc. Però avui dia, amb la digitalització, tothom és fotògraf. La digitalització ha estat molt important i una gran revolució, però també ha arruïnat a molts bons fotògrafs.

“La digitalització ha estat molt important, però també ha arruïnat a molts bons fotògrafs”

EP: Les fotografies fetes amb mòbil…

JG: A tot arreu hi ha càmeres i mòbils, i pots fer fotografies fàcilment (traient el seu mòbil de la butxaca de la jaqueta); però un vell fotògraf com jo no pot desanimar a les noves generacions. En aquesta professió s’hi ha de posar passió i s’ha de lluitar. Com quan jo era jove i al revelar no em sortien els grisos i els negres.

DSC_0350
Joan Guerrero durant l’entrevista. /Clara López

EP: Ara amb les noves tecnologies, han sorgit molts programes d’edició fotográfica. Què en pensa del retoc fotogràfic? Creu que existeix un límit?

Clar que existeix un límit. Penso que no es pot manipular la fotografia, sí que es pot emfatitzar alguna part. El retoc, però, és un terreny tan perillós… si comencem a enganyar no anem bé.

EP: Què en pensa de fotografies com la de l’Aylan?

JG: La fotografia d’Aylan té una feina de conscienciació que crec que quedarà sempre en la història.

EP: Com haurien d’actuar els fotoperiodistes en aquell moment? Des del punt de vista ètic, es podria veure una mica morbós o sensacionalista…

JG: Jo no penso això. Crec que mostrar el dolor o no, depèn de la finalitat amb la que es mostra aquest. Per exemple, considero que el dolor del que està passant al món s’ha de mostrar. Si hagués fet la fotografia de l’Aylan per descomptat que l’hagués publicat. Perquè cal mostrar el que està passant en el món, i perquè aquell nen no és aliè en absolut. Podria ser nét meu, i … de fet, l’Aylan ho és.

“L’Aylan no és aliè en absolut.; podria ser nét meu… de fet, ho és”