Eduard Alegre: “Vull mostrar coses que succeeixen i que, a ulls de molts, passen desapercebudes”

|CLARA LÓPEZ|

Ens vam trobar amb Eduard Alegre a la plaça cívica de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) un divendres a les 15 hores. El nadiu de Cerdanyola del Vallès, és un fotoperiodista freelance que recentment està col·laborant amb el diari Ara, i que es caracteritza per fotografiar la vida de la gent, amb les seves vivències i problemàtiques. El sol del migdia queia amb força quan va aparèixer, de manera que l’entrevista es va traslladar a un bar de la Vila de la universitat. Un cop allí, Alegre es va asseure davant la càmera just després de fer un cafè.

Clara López: Per què fotoperiodista?

Eduard Alegre: Perquè des de sempre he tingut aquesta inquietud per la fotografia i sempre he estat una persona molt curiosa. La càmera, en certa manera, m’ha donat la possibilitat d’apropar-me a gent a la que sense la càmera no m’hagués sabut apropar. Ha servit per desenvolupar-me.

CL: I com et vas iniciar en el món del fotoperiodisme?

EA: La fotografia sempre ha estat una cosa molt present en la meva vida. Potser perquè el meu avi era fotògraf, però la veritat, tampoc tinc molta noció d’ell, ja que va morir quan jo era molt petit. Per tant, no tinc la noció de la figura de l’avi que es passa hores mirant fotografies amb el nét. Però sí que és una cosa que sempre he sentit… aquesta passió. De fet, no em vaig arribar a plantejar cap altra professió, sempre he portat dins la fotografia.

CL: Ets autodidacta?

EA: Sí, totalment autodidacta. Sí que és cert que tinc referents del món de la fotografia en què m’inspiro, i tinc la sort de conèixer a grans fotògrafs que m’ajuden, com poden ser Joan Guerrero, José Colon o Sergi Càmera. I ells, sí que és cert, que m’ajuden a seguir evolucionant com a fotògraf.

Mentre fa la bugada, un dona nòmada explica que no canviaria la vida que té per res del món. /Eduard Alegre

CL: Precisament, Joan Guerrero ens va comentar que s’ha dedicat a retratar la quotidianitat de la vida. I tu, ¿com encares la teva manera de fotografiar?

EA: A mi m’agrada més el fet d’acostar-me a l’individu que vaig a fotografiar i a la història que explicaré. M’agrada preguntar-li a la persona per què hi és allà, i narrar una història a través del que està passant. Un tracte proper.

CL: Creus que existeix l’objectivitat en el moment de fotografiar?

EA: Per res. En el moment que mires pel visor ja estàs retallant la realitat. Els fotoperiodistes no mostrem la veritat absoluta; potser estàs enfocant alguna cosa que vols retratar, però simultàniament al voltant d’aquesta, està succeint alguna altra. Els fotoperiodistes intentem fotografiar el moment en sí, però al mirar pel requadre del visor i enfocar el que vols que l’espectador vegi, ja estàs prenent decisions.

“Al mirar pel visor, i enquadrar el que vols que l’espectador vegi, ja estàs prenent decisions”

CL: En quins temes centres el teu treball?

EA: En diferents temes la veritat. Ara mateix estic treballant en un projecte per al Diari ARA, que té com a objectiu denunciar l’ús d’heroïna a Barcelona. A més, estic fent un treball sobre el món del transgènere i les dones que són rebutjades per la seva condició sexual. Em dedico a temes tabú, podríem dir.

CL: Sovint és difícil tractar aquest temes  sense caure en els prejudicis…

EA: Sí que és veritat que abans d’anar a treballar al terreny et fas una idea del que és. Tens els teus prejudicis, però un cop comences a treballar el tema veus que no és així, o que no te l’imaginaves així. Però sí, tots tenim prejudicis.

Adam, que va ser empresonat per robatori a mà armada, es va enganxar a l’heroïna durant la seva estança a la presó per oblidar l’exterior. /Eduard Alegre

CL: Veus la càmera un instrument de denúncia social?

EA: Totalment. I és que la meva feina amb la fotografia és purament de denúncia social. Vull mostrar coses que succeeixen i que, a ulls de molts, passen desapercebudes; ja que simplement prefereixen mirar cap a un altre costat.

CL: T’has trobat amb que les històries que heu volgut comptar no han interessat?

EA: Per descomptat, encara que no sé si fins a aquest punt. Sí que és veritat, que hi ha moltes persones que davant els treballs que faig jo, per exemple, senten un rebuig. No volen veure la imatge, però aquesta hi és. Al final t’has d’anar movent d’un mitjà a un altre.  

CL: Com aconsegueixes projectar temes que el mitjans acostumen a silenciar?

EA: M’acosto a ells simplement per curiositat; perquè a mi hi ha temes que em criden l’atenció i sé que els mitjans de comunicació no m’ho oferiran. Llavors, directament decideixo acostar-me a un objectiu o individu amb la finalitat de conèixer més la seva història. Els mitjans sovint ofereixen aquest tipus de temàtiques o reportatges a comptagotes, i a mi m’agrada aprofundir molt més.

“Els mitjans sovint ofereixen aquests temes a comptagotes, i a mi m’agrada aprofundir molt més”

CL: Vas fer un reportatge sobre el nomadisme modern que es va publicar al diari Ara i algunes de les teves fotografies són del comerç de la droga als Encants. Com ho fas per fotografiar en entorns delicats i arriscats?

EA: Si vas amb la veritat per davant, et guanyaràs la confiança del col·lectiu o de la persona que vols fotografiar. Recordo quan estava fent un treball sobre la immigració a Barcelona, i moltes de les persones a les que m’apropava entenien que era allà per a denunciar una situació; però alhora molts d’ells no ho entenen, i no pots lluitar contra això. Si una persona et diu que no vol accedir al que tu tens en ment, és impossible portar-ho a terme.

“Si vas amb la veritat per davant, et guanyaràs la confiança del col·lectiu que vas a fotografiar”

CL: És la gent conscient d’aquesta realitat?

EA: No sé si la gent és conscient o no; però és una realitat i està passant aquí. No cal marxar a un altre país a cobrir algun conflicte o història quan aquí hi ha moltes històries a explicar i molta gent que ho està passant malament. Hi ha temes dels que s’ha de parlar com la immigració o la prostitució.

Eduard Alegre durant l’entrevista. /Èlia Pons

CL: Últimament s’ha posat molt de moda anar a altres països a fer fotografies, en el teu cas ho havies contemplat mai?

EA: Per res, jo sempre he volgut fer fotografies a Barcelona o a Espanya. No tinc la necessitat de marxar a un altre país quan aquí hi ha moltes històries per explicar. No crec que faci falta marxar per dedicar-te a l’ofici, a no ser que busquis un sou millor, ja que aquí està molt mal pagada la feina.

CL: En quins projectes estàs treballant actualment?

EA. Per una banda faig fotografies per l’Ara, i per l’altre, he creat un col·lectiu de fotoperiodistes. És diu ISO 0, i l’he fet amb un alumne que José Colon em va presentar. Pel moment som quatre, i el que buscam és visibilitzar el que fem.

CL: Fa un parell de dies que va sortir la notícia que La Vanguardia ha decidit eliminar la secció gràfica, que n’opines?

EA: La secció gràfica és una bona part de la redacció. Només espero que altres mitjans no es sumin al que està fent aquest diari. Tampoc vull pensar que el fotoperiodisme està mort. Hi ha molta gent que ho diu, però sí que crec que fins que no surti un mitjà que aposti realment per la fotografia el panorama està complicat.

“No vull pensar que el fotoperiodisme està mort”

CL: Creus que el fotoperiodisme es digitalitzarà completament?

EA:  No crec. Hi ha la revista 5W que té una pàgina web, però un cop a l’any publica un llibre. La fotografia és una cosa que s’ha de tocar, s’ha de visualitzar sobre el paper. No crec que el paper mori mai, o això espero.

Una imatge, dues càmeres

|ANTÒNIA CRESPÍ|

Cinc de la tarda. Lluc Queralt i Guillem Trius s’apropen al MACBA esquivant skaters i turistes que transiten el Raval.  Els dos caminen mentre parlen i riuen amb una complicitat que impregnarà tota l’entrevista. El primer, un fotògraf i pintor tarragoní que ha transitat per tot el món; el segon, un fotoperiodista barceloní amb un peu a Àfrica.

Antònia Crespí: Com us vau conèixer vosaltres dos?

Lluc Queralt: Al Guillem el vaig conèixer ja farà un any i vam connectar bastant bé. Jo vinc d’una vessant de la fotografia més artística, i ell d’una més periodística, però jo ja havia fet alguns reportatges. Hem fet junts un projecte sobre els camps de refugiats a Grècia que es va publicar a l’Ara; i recentment n’hem acabat un altre sobre el cristianisme ortodox que hi ha a Etiòpia. Hem estat concretament a Lalibela, Gondar, on hem pogut retratar la festa de la Epifanía.

Guillem Trius: Sí, vam aprofitar per anar-hi quan celebraven Nadal. El reportatge que hem realitzat explora la història i les singularitats de la comunitat cristiana a partir dels highlights d’aquests  esdeveniments tan important per ells.

Queralt: “Jo vinc d’una vessant de la fotografia més artística, i ell d’una més periodística”

AC: Per què aquest tema?

GT: Quan estava amb el Lluc li anava explicant coses d’allà, li dei: “Ostres, hem d’anar a Etiòpia, perquè és espectacular…”, i ell, a qui l’agrada tant transitar pel món, no havia estat mai a l’Àfrica subsahariana. Jo Etiòpia m’ho coneixia una mica, i a ell no li va faltar moment per dir: “Anem-hi!”. Va sorgir així, i en un moment ja varem estar allà. (riuen els dos).

AC: Quina és la fotografia amb la que us quedaríeu d’aquest viatge?

LLQ: Hi ha moltes, però hi ha una que m’agrada molt per la seva singularitat. És la de les mans pregant amb la ombra a terra i les creus marcades a la roba amb el teixit. No hi ha res, però hi és tot en aquella imatge. A vegades amb poques coses pots explicar molt en una imatge. No treus els rostres, però veus la propietat del que està passant.

GT: Just després de fer-la vam veure que teníem la mateixa foto. Eren les 12 del migdia, i com que la llum queia molt des de dalt pensàvem que no trauríem res. Va ser pura casualitat; el fet de fixar-nos en les ombres i en el simbolisme de la creu… De fet, la tenim aquí la foto! Hem anat avui a positivar-les.

D’esquerra a dreta, Guillem Trius i Lluc Queralt mostren una de les fotografies del seu projecte a Etiòpia./Èlia Pons

AC: I com és treballar dos fotògrafs junts?

LLQ: Crec que allò més important és no tenir competència, perquè si tens l’avarícia de treure la millor foto, ja no funciones. Has d’anar a gaudir, a treure el millor dels dos. M’ho prenc com un joc. Per fer aquesta, (senyala una fotografia de les positivades) ens vam llevar a les tres de la matinada. Estaven pregant i feien un ritual en el qual llençaven una creu sobre un petit estanc. Quan cau aquesta creu tothom es llença de seguida a l’aigua, que ha estat beneïda.

GT: En el moment en que es tiren tots a l’aigua, cantant i esquitxant… és bastant espectacular.

AC: Quan vau viatjar a Etiòpia, anàveu amb una idea preconcebuda?

LLQ: Jo no sabia el que em trobaria. De fet, m’agrada anar als llocs sense saber-ho. És la màgia de la fotografia, crec. És realment bonic quan hi ha moltes vicissituds en aquest espai, tantes fotografies que no pots arribar a totes. Jo li deia al Guillem: “se’m surt el cor”.

GT: Sí, sí. Com quan ens vam llevar de matinada per fotografiar una missa a una de les esglésies de Lalibela, que estan cavades a la roca. La qüestió és que portàvem tres quarts d’hora fent fotografies i semblava que haguessin passat 15 minuts. Vam seure un moment a descansar, però de seguida varen a començar a passar més coses, i rient vam dir: “Vinga seguim”. I vam començar: “cras, cras, cras” (imita el soroll que fa una càmera al disparar).

AC: Segur que allà vau conèixer moltes històries. Teniu alguna que us hagi marcat molt?

GT: A Lalibela vaig conéixer el Ticsa, el fotògraf de Reuters a Etiòpia. Recordo apropar-me i estar tota la nit parlant. A Àfrica hi ha molt mal clima entre ètnies. La ètnia dels tigrinya, que són minoria, són els que estan al poder. Al Ticsa, que és de l’ètnia dels oromo, el va xocar molt que les fotografies que tenia de la revolució del oromo, en què van morir moltes persones per repressió del govern, no s’haguessin volgut publicar. El va impactar que al món no li importés el que passava al seu país. Aquesta repressió s’intenta silenciar i es vol donar la imatge d’Etiòpia com un país estable.

Guillem Trius i Lluc Queralt durant l’entrevista./Clara López

AC: Publicar temes del continent africà, que sovint no interessen als mitjans, deu ser complicat…

GT: Sí. Xavier Aldekoa diu que és el continent silenciat i m’agrada molt aquest adjectiu, perquè crec que costa donar-li veu a la història d’Àfrica, i sempre se n’expliquen les coses negatives. Però crec que hi haurà un canvi cap a positiu, ara hi ha més gent interessada en el tema.

Trius: “Crec que costa donar-li veu a la història d’Àfrica”

AC: Lluc, a part d’Etiòpia també has estat a Síria. Com és treballar en llocs de conflicte?

LLQ. Ara farà 3 anys que hi vaig anar a un dels camps de refugiats del nord, i va ser molt impactant. Un dia estava assegut a una pedra amb un noi i es van posar a bombardejar. Ell em tranquilitzava com si allò fos el més normal. Però tampoc vaig estar a primera línea, només als camps.

AC: Bé, els camps són la rereguarda de la guerra.

LLQ: Sí, i a sobre molts cops només hi ha un metge per camp. Després hi ha les típiques ONGs que donen la cara al món i en realitat no fan res.

GT: Com ACNUR a Idomeini. Veies les tendes i no hi havia ningú. A Grècia també vam fer un reportatge sobre els camps militars. Allà explicàvem com no hi havia cap mena d’ajuda internacional. Ho vam enviar a bastants mitjans i no va interessar. Això funciona molt per moments mediàtics; quan ho vam enviar ja havia passat el punt àlgid dels refugiats. Com a periodista freelance, si vols viure de la teva feina has de tenir una visió empresarial.

AC: Us veieu molt condicionats pel que els agrada als mitjans?

GT. El Lluc i jo fem el que ens agrada,  després ja ho col·locarem, i sinó no passa res (riu).

LLQ: De fet, cap dels dos vivim de les fotos que ens agrada fer. Jo visc de la pintura i ell de casaments, esdeveniments… s’ha de compaginar.

AC: Es difícil la vida de freelance…

GT: I tant. A més, hi ha una mitologia rere els grans premis. Guanyar un World Press Photo no et soluciona la vida. És cert que hi ha persones que arran d’això han pogut treballar per mitjans com el New York Times, però si et quedes a casa no fas res, si dius que no, ja trucaran a un altre.

Trius: “Guanyar un World Press Photo no et soluciona la vida”

AC: Pel que fa al World Press Photo, ha sorgit la polèmica pel retoc de fotografies. Què en penseu sobre això?

GT: Penso que el foto-muntatge està totalment fora, ja no és fotoperiodisme. Si és un projecte artístic i personal, pots fes el que vulguis. Però quan vols informar, aleshores no.

Guillem Trius mostrant les fotografies./Antònia Crespí

AC: Hem vist, Lluc, que t’agrada una cita de Robert Frank que diu el següent: “Jo estic sempre mirant cap afora, tractant de mirar cap a dins. Tractant de dir alguna cosa que sigui veritat. Excepte el que està allà fora… i el que està allà fora està sempre canviant.”. Creus que es pot captar la veritat en una fotografia?

LLQ: Sempre que treus una foto estàs ensenyant un passat, no un present. Quan hi ha una imatge, estàs veient una cosa que has retratat amb el pensament del moment. Va canviant la manera de veure una imatge quan l’ensenyes. Sí que pots explicar més o menys el que hi ha; però sempre hi haurà un punt subjectiu.

Queralt: “Pots explicar més o menys el que hi ha; però sempre hi haurà un punt subjectiu”

AC: Per aquest any quins projectes tens en ment?

LLQ: Estic entre dos camins: la fotografia i la pintura, i per tant tinc molts projectes. Un que vull editar en uns mesos és un dels millors viatges de la meva vida, que ha sigut a la meva pròpia ciutat, a Tarragona. Vaig viatjar 80 metres de casa meva on hi havia un convent de monges de clausura, un món màgic per visitar. Vaig poder observar com enterren les monges, com es regeixen o com es criden a través d’una campana… sistemes de vida molt antics que a mi sempre m’han atret molt. En un altre viatge també vaig estar fotografiant els homes clausurats, els Monjos de Poblet.

AC: Has dit que també et dediques a la pintura, com és això de compaginar fotografia i pintura? És complementari?

LLQ: Tota l’arquitectura fotogràfica està basada en la pintura. Hi ha un equilibri molt gran entre la pintura i la fotografia; van agafades de la mà. El fotoperiodisme, aquelles imatges més abocadores que ens impacten més, venen concebudes per la pintura.

Les claus d’una casa ensorrada

Els fotògrafs Judit Domingo i Ignacio Tudela presenten l’exposició ‘La tierra sin tierra’ al Casal de barri Pou de la Figuera

12/03/2017 – ANTÒNIA CRESPÍ || La llum espessa del migdia es filtrava per les persianes del Casal de Barri Pou de la Figuera. Els visitants voltaven per la petita sala observant les fotografies que vestien parets i finestres: un rellotge, la instantània d’un jersei vell, un disc dur, un joc de te o bé les claus d’una casa que ja no existeix. Restes d’una vida passada que els seus propietaris varen agafar a corre-cuita quan fugiren del seu país i que ara estan recollits a ‘La tierra sin tierra’. “ Si demà haguessis de sortir corrents de casa teva, que agafaries?” varen preguntar Ignacio Tudela i Judit Domingo el passat dissabte 11 de març, durant la presentació del projecte trasmèdia.

Abans d’arrencar la visita, els dos professionals estaven acabant de muntar en un racó de l’estança un petit piscolabis que oferirien més tard als assistents. Ells dos, juntament amb el fotògraf Alejandro Romero i la periodista Lara Monrosi, són els propulsors del ‘La tierra sin tierra’, un treball que recull els relats de diferents persones que han hagut de marxar del seu país. Històries que, un cop va estar tot enllestit i varen ser les dues i mitja, Tudela i Domingo varen explicar.

D’esquerra a dreta, Ignació Tudeal i Judit Domingo, durant la presentació de ‘La tierra sin tierra‘./Antònia Crespí

El recorregut va començar amb la primera fotografia de la Sifa, una refugiada de la guerra de Bòsnia que fa vint anys que viu a Barcelona. “El que també buscàvem en el projecte és comparar com eren rebuts els refugiats abans, com és el cas de la Sifa, i ara”, va explicar el fotògraf mentre relatava la fugida de la bosniana amb la seva filla. Ella era originària de Srbrenica, i mentre era a Catalunya, s’hi va produir una massacre que va acabar amb la vida d’unes 8000 persones, entre d’elles la del seu germà i el seu pare. Domingo va comentar les fotografies dels diferents objectes que la Sifa li havia mostrat, entre ells hi havia la imatge d’un jersei malmès i brut de terra. “Varen saber que els ossos que hi havia enterrats eren del seu germà perquè portaven el jersei”, va explicar la fotògrafa mentre es sentien alguns sospirs i esbufecs neguitosos.

L’altra cara de la moneda, varen ser les històries del Mohammad i la Nadia, una parella de refugiats sirians que van formar part dels últims grups que van aconseguir arribar a Europa amb avió. El seu cas és un clar exemple de totes les dificultats administratives que actualment es troben tots els migrants que arriben a Espanya, i que abans, com el cas de la Sifa, no era així. Cada sis mesos, com va explicar Tudela, estan vivint en una casa diferent per culpa de la seva situació burocràtica. Però que el que va generar alguns comentaris entre els assistents va ser un dels objectes fotografiats: un joc de claus. Domingo va explicar com la parella encara conserva les claus de la seva casa a Damasc, malgrat hagi quedat reduïda a una pila de pols i pedres. Just en aquell moment, un dels visitants va aprofitar per comentar un altre cas molt semblant que ell va conèixer de jove, “era un noi sefardita que conservava la clau de la casa dels seus avantpassats quan ells vivien a Toledo”. Per desgràcia, pareix que hi ha històries que estan condemnades a repetir-se.

La fotografia de les claus de casa de Mohammad i Nadia./ Judit Domingo

Un dels altres casos destacats fou el de la Conchita, que va arribar des de Veneçuela farà un any i mig. Segons Tudela, és un exemple de com l’estatut de refugiat és una condició que al final queda sotmesa al de les relacions internacionals. La veneçolana aconseguir l’asil polític molt ràpidament, ja que “serveix d’argument a Espanya per dir que el govern veneçolà no pot protegir als seus ciutadans”, va explicar el fotògraf. En el seu cas no hi havia fotografies dels seus objectes, “hi havia persones que no volien mostrar les seves coses, també perquè suposa remoure el passat”, va aclarir Domingo al públic.

Acabada la visita, al voltant de la taula amb el menjar i les begudes, Tudela i Domingo varen comentar un poc com va ser el procés de fotografiar els protagonistes de l’exposició i les seves pertinences. “Els vaig retratar abans de saber les seves històries, ja que l’enfocament canvia completament segons el que saps” afirmava el fotoperiodista. Per l’altra banda, també va sorgir el tema de quines serien les coses que cadascú agafaria si hagués de fugir de casa. “És una manera diferent de tractar el tema”, afirmava Domingo, “és una reflexió que tampoc et planteges mai”. Idea reafirmada pels assistents, on un va apuntar que “de fet, quan perds un objecte molts de cops ja et sap molt de greu”, remarcant així el trauma que suposa haver de fugir de casa i deixar tota una vida enrere.

Potser fossin els retrats de les persones, les seves històries, o bé els objectes que atresoren amb tanta estima i que són sols petits granets de marès d’una gran paret que ha quedat esbucada per la guerra o la persecució política. Però al final de la presentació es va fer visible una de les  cares del drama dels refugiats: la de perdre tota una vida, i sols conservar-ne alguns vestigis en forma d’objectes tan quotidians com poden ser, les claus d’una casa ensorrada.

Algunes de les fotografies que estaven exposades al Casal de Barri Pou de la Figuera./Antònia Crespí

Joan Guerrero: “He escrit amb llum la història d’un poble i d’una gent”

| ÈLIA PONS |

Joan Guerrero, considerat un dels grans referents de la fotografia social, va començar a treballar a la dècada dels 60 al món dels mitjans de comunicació en una revista de caràcter local, Grama. Es va dedicar inicialment a la crítica del cinema europeu de tota l’etapa de la postguerra mundial. Un cinema en blanc i negre, especialment del neorealisme italià, que també el va influir poderosament i del que la seva fotografia se’n farà clar ressò, no només pels objectes i persones fotografiades, sinó també per l’absència de color. Guerrero, que ha col·laborat en diaris com El Periódico de Catalunya, el Diario de Barcelona o El País, és un fotoperiodista que transporta les seves vivències i el seu compromís social a la seva fotografia, en la que també introdueix una enorme passió poètica.

Èlia Pons: Vostè creu en la dita que “una imatge val més que mil paraules”?

Joan Guerrero: No, mai ho he cregut. Crec que les paraules tenen una força molt gran. Algunes de les imatges sí que valen més que mil paraules, però d’altres no valen ni un accent. Crec que si a la imatge se l’afegeix la paraula caminarà amb aquesta, però si no hi ha paraula no tindrem informació. Estem parlant de fotoperiodisme.

EP: ¿Quan va saber que volia ser fotoperiodista?

JG: Jo sempre vaig pensar en la fotografia, des de ben petit.

EP: Des de la caixa de llumins …

JG: Exacte. Des de la meva Tarifa natal. Però no vaig pensar en el fotoperiodisme, vaig pensar en la fotografia seca. De jove fotografiava al carrer sense adonar-me que allò era fotografia documental. No tenia nocions fotogràfiques, però hi havia alguna cosa que em deia que aquell era el camí, ho intuïa.

Joan Guerrero explica les seves vivències. /Antònia Crespí

EP: Vostè va ser autodidacta.

JG: Sí, totalment. Tenia la passió, i quan em ficava al laboratori no sabia ni revelar. Jo volia aconseguir aquells blancs i negres dibuixats pels grans mestres, i això necessitava temps. Allò important és el que hi ha dins el llenguatge, si hi ha sentiment, ànima, vida. Que sigui en color, en blanc i negre, o en digital; això és insignificant.

EP: Què significa per a vostè la fotografia?

JG: Suposa una manera de veure la vida. La fotografia per a mi ha estat un aliment, una qualitat. Ha servit per apropar-me més a l’humanisme, la poesia, la bellesa, la veritat, a l’alegria de viure, fins i tot al sofriment.

EP: I Santa Coloma? Com ha influït en la seva obra?

JG: Una vegada algú em va preguntar si em sentia integrat a Catalunya. Com no puc estar integrat? Si vaig arribar com un més. Jo vaig venir a Santa Coloma, com tants immigrants, a trobar feina. D’aquella època recordo els moments més feliços de la meva vida i la il·lusió de canviar el món; i això et dóna unes arrels molt grans. Estimo aquest poble que ha estat solidari i lluitador, i està dins meu la classe obrera. Crec que he escrit amb llum la història d’un poble i d’una gent, i això ja val molt sentimentalment.

EP: Algunes vegades ha comentat que hi ha dos tipus de fotografia.

JG: Sí, això ho explico molt. El caçador i el pescador. Jo com a fotògraf, em considero caçador. Anar caminant i de sobte aparèixer la fotografia.; això és el que m’ha agradat sempre, descobrir coses. Ser pescador significa tirar la canya i esperar, i per això cal tenir paciència.

Joan Guerrero ens mostra alguns dels llibres que ha publicat. /Èlia Pons

EP: Hi va haver alguna presa que va intentar caçar però que se li va escapar?

JG: Sovint un busca una fotografia i quan la troba potser ja ha passat. Crec que la fotografia que té màgia és com intermitent; ara sí, ara no, ara sí, ara no. Hi ha gent jove que, pel fet de ser joves, són molt impacients; com ha de ser. Volen que els encarreguin una feina per anar-se’n lluny, però això no arriba. Aquest jove pot passar cada dia per la porta de casa seva i no adonar-se que hi ha alguna cosa que està esperant que la disparin.

“Un pot passar cada dia per la porta de casa seva i no adonar-se que hi ha alguna cosa que està esperant que la disparin”

EP: Vostè també va viatjar molt.

JG: Jo vaig viatjar, però molt tard. Vaig anar a Llatinoamèrica per primera vegada a finals dels 80, i jo ja tenia més de 40 anys.

EP: Què va ser el que més et va impactar d’aquests països?

JG: Hi havia una certa pobresa, digna, però pobresa. D’allà recordo el paisatge i la solitud amb el còndor volant, el vent que sonava com en la meva Tarifa natal … no sé, era molt espiritual, i jo … em vaig elevar en aquells moments. L’Equador em va captivar, em vaig quedar enamorat de la part andina.

EP: I a El Salvador?

JG: Allà vaig fer la meva gran fotografia. A la que tinc més estima és la de l’ancià que sembla no tenir ulls. En aquesta imatge es pot veure la dignitat que té un ésser humà; sovint penso que m’agradaria tenir la bondat que té aquest home en la mirada. Quan el vaig veure vaig disparar i dir “aquesta serà la meva fotografia”. Va ser una foto de caçador. Vaig exposar la imatge en una galeria, i un dia el galerista va venir i em va dir: “Guerrero, va venir una dona i la va estar mirant un quant temps i es va emocionar, li van rodar les llàgrimes”. Vaig sentir que m’havien donat un premi.

‘Els ulls dels pobres’. El Salvador, 2000. /Joan Guerrero.

“M’agradaria tenir la bondat que té aquest home en la mirada”

EP: De fet, al 2009 li van donar la ‘Medalla d’Or al Mèrit Artístic’ de l’Ajuntament de Barcelona. En qui va pensar?

JG: En qui vaig pensar? Doncs en els que van arribar en pasteres. Uf… vaig pensar en tanta gent… en l’obrer que feia la rasa o en aquell Joan Guerrero quan era jove.

EP: Quins són els seus majors referents en el món del fotoperiodisme?

JG: Un que viu és Sebastiao Salgado. Crec que ell ha explicat el que està passant al món, fotografiant el sofriment d’una part de la humanitat, però també li ha dotat de bellesa. I això és molt difícil fer-ho. D’altra banda, també li tinc una gran admiració  a Eugene Smith. Però sobretot a un fill de Santa Coloma, a qui estimo molt, i a més penso que és el millor fotògraf que ha tingut el municipi; Samuel Aranda. Ell, a banda de ser un fotògraf reconegut en tot el món, és una excel·lent persona. I això compta molt per a mi.

EP: Llavors, segons vostè, per ser un bon fotoperiodista…

JG: Crec que el més important és la passió, la bogeria d’estimar aquest ofici i de trobar-te.

“El més important és la passió, la bogeria d’estimar aquest ofici i de trobar-te”

EP: ¿Creu que està suficientement valorat el paper del fotoperiodista a les redaccions?

JG: Quan vaig començar no ho estava pas, ni tan sols es posava l’autoria a les imatges. Amb la democràcia es van començar a incloure fotografies en gran i ben tractades. I poc a poc els fotògrafs, defensant-se amb el sindicat, es van anar fent el seu lloc. Però avui dia, amb la digitalització, tothom és fotògraf. La digitalització ha estat molt important i una gran revolució, però també ha arruïnat a molts bons fotògrafs.

“La digitalització ha estat molt important, però també ha arruïnat a molts bons fotògrafs”

EP: Les fotografies fetes amb mòbil…

JG: A tot arreu hi ha càmeres i mòbils, i pots fer fotografies fàcilment (traient el seu mòbil de la butxaca de la jaqueta); però un vell fotògraf com jo no pot desanimar a les noves generacions. En aquesta professió s’hi ha de posar passió i s’ha de lluitar. Com quan jo era jove i al revelar no em sortien els grisos i els negres.

Joan Guerrero durant l’entrevista. /Clara López

EP: Ara amb les noves tecnologies, han sorgit molts programes d’edició fotográfica. Què en pensa del retoc fotogràfic? Creu que existeix un límit?

Clar que existeix un límit. Penso que no es pot manipular la fotografia, sí que es pot emfatitzar alguna part. El retoc, però, és un terreny tan perillós… si comencem a enganyar no anem bé.

EP: Què en pensa de fotografies com la de l’Aylan?

JG: La fotografia d’Aylan té una feina de conscienciació que crec que quedarà sempre en la història.

EP: Com haurien d’actuar els fotoperiodistes en aquell moment? Des del punt de vista ètic, es podria veure una mica morbós o sensacionalista…

JG: Jo no penso això. Crec que mostrar el dolor o no, depèn de la finalitat amb la que es mostra aquest. Per exemple, considero que el dolor del que està passant al món s’ha de mostrar. Si hagués fet la fotografia de l’Aylan per descomptat que l’hagués publicat. Perquè cal mostrar el que està passant en el món, i perquè aquell nen no és aliè en absolut. Podria ser nét meu, i … de fet, l’Aylan ho és.

“L’Aylan no és aliè en absolut.; podria ser nét meu… de fet, ho és”

Lleis que callen, periodisme que crida

5W presenta ‘Las reglas del mundo’ al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona

4/3/2017 – CLARA LÓPEZ || 19.00h. Marta Arias, responsable de publicitat de 5W, s’excusava per retardar el començament de la presentació, mentre que amb somriures emotius s’intentava ampliar l’aforament d’un CCCB ple, sobretot de joves. Així es presentava el segon número anual en paper d’un projecte que, tot i no tenir inversió inicial, ahir va demostrar que el periodisme continua molt viu.

D’esquerra a dreta: Agus Morales, Rosa Maria Calaf i Anna Surinyach. /Antònia Crespí

Es presentava a Barcelona ‘Las reglas del mundo’, un volum sobre com les lleis i el poder afecten la vida de les persones. “Aquest número se centra en com les persones lluiten contra les lleis” explicava Agus Morales, director de la revista, “sigui per canviar-les, o bé per aplicar-les”. 5W, que es va estrenar l’any passat amb ‘Después de la guerra’, torna a fer de la crònica a llarga distància, la fotografia i la il·lustració, les millors eines per a retratar l’exercici del poder i la reacció d’individus i comunitats. Així ho va comentar l’editora gràfica, Anna Surinyach, qui va voler potenciar el significat de la imatge com a element que també convida al diàleg.

Mikel Ayestaran, Xavier Aldekoa, Marta Arias, Samuel Aranda i Ander Izagirre, moderats per Rosa Maria Calaf, es van sumar a oferir una mirada crítica del món. Els reporters i fotoperiodistes d’àmbit internacional van posar èmfasi en l’elaboració de periodisme de qualitat en un context de crisi de mitjans.  Mikel Ayerstaran, que ha fet de Jerusalem el seu nou camp base, va participar a través de videotrucada per explicar com les lleis d’Estat Islàmic han omplert un buit de poder a Orient Mitjà, on han rebut el suport de la població local. “Estat Islàmic ha creat dos tipus de contingut: un per la població àrab i un altre per sembrar el terror; i en aquest punt ens han guanyat la batalla” va comentar el reporter.

Els assistents fullegen ‘Las reglas del mundo’ en la presentació del segon número anual de 5W. /Antònia Crespí

Samuel Aranda, Marta Arias, Rosa Maria Calaf, Xavier Aldekoa i Ander Izagirre van participar en la taula rodona de la presentació. /Antònia Crespí

La següent en continuar aïllant les “w” del poder mundial va ser Marta Arias qui va introduir la situació dels nens captaires del Senegal; en un reportatge amb fotografies de Mario Cruz que va elaborar específicament per la revista. “El punt frustrant d’aquest cas és que malgrat existir la llei, aquesta no es compleix”, va explicar la periodista. La problemàtica afecta a més de 54.000 infants només al Dakar, que es veuen obligats per les escoles coràniques a demanar al carrer. Alguns dels assistents fullejaven llibre resseguint l’explicació que oferia Xavier Aldekoa sobre el perfil del metge congoleny Denis Mukwege. El periodista, que coneix el conflicte del Congo amb profunditat, va explicar que “atacar a les dones és acabar amb la columna vertebral de les famílies” en una zona en què les agressions sexuals formen part de la rutina dels grups armats. “ Mukwege ofereix a les dones violades un tractament no només funcional, sinó que també les reconstrueix psicològicament”, apuntava l’autor de ‘Oceáno África’.

El fotoperiodista Samuel Aranda captura als nòmades en un assaig elaborat a zones en què sovint, com va confessar, “és molt difícil intervenir”. Aranda participa en el nou llibre amb un relat visual sorgit arran d’un viatge amb el periodista Martín Caparrós amb la finalitat de retratar les comunitats nòmades de Sahel. Ander Izagirre va introduir el seu treball a la regió de Potosí; on existeix legislació que permet el treball infantil. El reporter va posar èmfasi en la consciència política i la lluita per la legislació de les condicions de treball per part d’uns menors que havien trencat els seus esquemes previs al treball de camp. “Vaig conèixer una nena capaç d’allistar-se a l’exèrcit per tal de sortir de la mina”, explicava el col·laborador.

El CCCB amb aforament complet escolta amb atenció als reporters i fotoperiodistes d’àmbit internacional. /Antònia Crespí

La tertúlia es va anar allargant, fins al punt que Calaf va comentar amb un somriure als llavis que “millor anem acabant o ens faran fora del CCCB”. Malgrat això no va faltar la ronda de preguntes, on la veritat i el periodisme independent van ser alguns dels temes a tractar. Calaf, qui va confessar allunyar-se del paper de moderadora, va destacar la força del poder econòmic en els missatges i la importància d’una premsa amb veu pròpia.

Finalment els llums de la sala es van encendre i el públic va felicitar els periodistes amb un calorós aplaudiment. La calor d’aconseguir fer un producte en paper en l’era digital i de mantenir la il·lusió intacta, diuen. ‘Las reglas del mundo’ posa veu a les lleis amb un periodisme independent i cridaner, capaç d’explicar el mapamundi amb les 5W.

Batec d’un fotoperiodista

Pere Virgili inaugura l’exposició ‘Dia a dia’ a l’IEFC

02/03/2017 – ÈLIA PONS || Un bon nombre de persones deambulen per l’exposició d’en Pere Virgili que acull l’Institut d’Estudis  Fotogràfics de Catalunya. El brogit del públic circulant per la mostra contrasta amb una noia parada bocabadada davant d’una fotografia d’una dona que es cobreix el rostre. És el poder de la imatge, que a vegades capta tota la consciència de l’espectador.

Una noia mira les fotografies entre la multitud. Foto /Clara López

Eduard Bertran, director de IEFC des del 2012, introdueix la presentació de l’exposició, agraint a Canon la seva tasca com a partner tecnològic, així com al diari Ara la seva col·laboració en el projecte. Entre anècdotes i agraïments, de seguida dóna pas a l’autor de les fotografies que, amb una ‘xuleta’ entre les mans, expressa la seva intenció amb aquesta exposició. “Reivindico la importància dels fotoperiodistes locals, aquells que dia a dia van exercint el seu ofici i van documentant la realitat més immediata, que esdevindrà la nostra memòria gràfica col·lectiva”, comenta en Pere Virgili.

El fotoperiodista col·laborador del Diari Ara confessa sentir-se orgullós i privilegiat per formar part de l’equip d’aquest diari que, segons Virgili, va confiar amb la seva feina des del principi. La doble pàgina ‘Mirades’ afirma que és “la nineta dels ulls de la secció de fotografia”, però, afegeix, “és només un exemple del gran valor que dóna el diari al fotoperiodisme”. L’exposició ‘Dia a dia’ inclou, en gran mesura, treballs que el mateix autor ha publicat al diari Ara, però també fotografies encarregades d’altres entitats de l’àmbit cultural.

Eduard Bertran i Pere Virgili en el moment de presentació de l’exposició. Foto /Clara López

Castells, música, pallassos, política, moviments socials i el Barça són alguns dels àmbits capturats en la cinquantena de fotografies exposades. Així es retrata el batec incessant de la ciutat, el seu dia a dia.  La mostra també compta amb la projecció d’un vídeo on s’observa la posada en pàgina de la majoria de les fotografies, de manera que permet veure com s’han hagut de maquetar algunes d’elles per la limitació del paper.

És justament a l’IEFC on Pere Virgili va començar a endinsar-se en el món de la fotografia. No és d’estranyar, doncs, que s’hi senti com a casa. “En aquell moment ho vaig veure clar”, afirma Virgili quan parla dels seus inicis, “va ser com una cosa caiguda del cel”. La relació del fotoperiodista amb l’IEFC continua sent molt estreta, ja que actualment imparteix el Curs de Fotoperiodisme en aquest centre. A més, arran d’aquesta exposició, que tancarà les seves portes el 25 d’abril, s’exhibirà diàriament una fotografia de Virgili a l’Institut.

El títol d’aquesta exposició constitueix un homenatge a Marisa Trigo, que treballava a Edicions 62 i que, juntament amb l’editorial, va elaborar el llibre Història Gràfica de Catalunya dia a dia, un recull gràfic dels esdeveniments més importants de Catalunya al llarg de 30 anys. Aquesta és la visió que també reflecteix la mostra; la importància del fotoperiodista com a testimoni del dia a dia de la ciutat, capturant en imatges el seu intens batec.

Pere Virgili exhibirà a l’IEFC una fotografia diària d’ara endavant. Foto/ Clara López

‘Tohoku; a través dels ulls dels fotògrafs japonesos’ arriba a Barcelona

La galeria Valid Foto inaugura l’exposició fotográfica sobre la regió nipona

02/03/2017- ANTÒNIA CRESPÍ || Més de 50 anys de la història de Tohoku estan penjades des d’ahir, dia 1 de març, a les parets de Valid Foto. L’exposició està composta per peces de diversos fotògrafs procedents de la regió japonesa que retraten la vida del lloc a través de diferents èpoques. El projecte, promogut per la Japan Foundation, ja fa 5 anys que volta per tot el món, fent la seva última parada a la ciutat comtal. Les imatges estaran disponibles fins al 31 d’aquest mes, quan es posarà punt final al seu itinerari.

La demarcació de Tohoku, se situa al nord-est de l’illa de Honshu, la més gran de l’arxipèlag nipó, i està composta per sis prefectures: Aomori, Iwate, Yamagat, Akita, Miyagi i Fukushima. Al març del 2011 aquesta zona va ocupar les portades de tots els diaris després que un gran terratrèmol sacsegés tot el Japó i generes catàstrofes com la de la central nuclear de Fukushima. Però les fotografies que componen l’exposició no narren aquest episodi marcat per la tragèdia i el dolor, sinó que mostren l’altra cara de la regió. Recullen la vida quotidiana dels seus habitants, els paisatges i sobretot, el pas del temps. Els estils de diferents dècades, que van des del 1940 fins a l’actualitat, s’entremesclen per oferir una visió global que ajunti el passat i el present.

Una de les visitants observant les fotografies a la galeria Valid Foto./Antònia Crespí

Les imatges que estan exposades són resultat dels treballs individuals de nou fotògrafs, més el d’un col·lectiu. Les fotografies preses  per Teisuke Chiba a la dècada dels 50 sobre els costums dels agricultors, o les de Nao Tsuda dels 70 sobre les relíquies i estris del període Jomo, mostren les diferents cares d’un mateix prisma. Altres noms coneguts dins el món de la fotografia japonesa i que també s’inclouen són el d’Ichiro Kojima, Hideo Feu, Masatoshi Naito , Masaru Tatsuki, Hiroshi Oshima, Naoya Hatakeyama, Meiki Rhin i el grup de fotògrafs dirigits per Toru Ito.

El resultat de la combinació de treballs tan diferents, on també s’inclouen obres sobre el paisatge i els ritus religiosos, és una panoràmica presa des de molts d’angles de com s’entén la vida allà. La principal voluntat d’aquest viatge temporal per Tohoku, segons el comissari de l’exposició Kotaro Izawa, és familiaritzar occident amb aquesta regió tan poc coneguda. Que la gent no es quedi sols amb les imatges del tsunami, sinó que també pugui veure-hi més enllà. De fet, està previst que dia 8 de març el mateix Itawa presenti les obres i els expliqui.

Els assistens passejant per la sala./Antònia Crespí

Un noi observant una de les peces del fotògraf Hiroshi Oshima./Antònia Crespí

Sorteig de dues entrades pel 20è FotoPres “la Caixa”

Vols guanyar dues entrades per la 20a edició del FotoPres que organitza la Caixa? L’exposció reuneix els treballs dels deu guanyadors del concurs de fotografia documental, i s’instal·la al CaixaForum Barcelona, del divendres 28 d’abril del 2017 al 30 de juliol del 2017. Les entrades són pel dia que s’inaugura, divendres 28 d’abril.  Per poder participar clica en aquest enllaç i escriure el teu nom i cognom. El sorteig finalitza el dilluns 6 de març a les 12 de la nit.  Molta sort a totes i tots!

Morteza y Ali se acercan al ferry de Italia (Patres). Del proyecto “Surviving Greece”. Autor: Mattia Insolera/FotoPres “la Caixa”.

Igualada estrena la cinquena edició del FineArt

El festival fotogràfic compta amb més de quaranta exposicions i amb la participació de 39 fotògrafs d’arreu del món.

25/02/2017-ANTÒNIA CRESPÍ || La cinquena edició del FineArt Igualada va arrencar ahir 24 de febrer amb la participació de més d’una trentena de fotògrafs, i vuit escoles de fotografia. Els treballs, tant de professionals com d’aficionats de l’àmbit nacional i internacional, ompliran durant vint-i-quatre dies els diferents espais del municipi. L’objectiu és acostar i fomentar el món de la fotografia entre la ciutadania. El festival, impulsat per l’Ajuntament, estarà disponible fins al 19 de març.

Escoles, antigues fàbriques, locals en desús o el mercat municipal són alguns dels escenaris que acullen les exposicions de figures com Joana Biarnès, primera fotoperiodista de l’Estat espanyol, o Gervasio Sánchez, premi nacional de fotografia 2009. Aquest, el dia de la inauguració va oferir una visita guiada per la seva obra ‘Antologia‘. El festival també recull les mirades d’altres llocs del món com la del mexicà Mauricio Ramos o la brasilera Natàlia Mansano. Malgrat això, també es promociona molt el treball dels professionals igualadins, com ara Josep M. Lladó, Jordi Saragossa o Laia Valls.

Fotografia de l’obra ‘Antologia‘ de Gervasio Sánchez./Gervasio Sánchez

Una de les novetats que ofereix l’edició d’enguany són les imatges del concurs d’Instagram que es va celebrar. Així es fomenta la fotografia a través de la visualització de les diferents obres que hi ha repartides pel municipi, i també s’hi inclou a la ciutadania donant-li l’oportunitat d’agafar la càmera del seu mòbil i participar. Ara bé, el FineArt no sols té aquest vessant fotogràfic, sinó que també pretén fomentar el món del disseny. És per això que a part d’exposar les obres dels alumnes d’escoles de fotografia, com ara l’Institut d’Estudis Fotogràfics de Catalunya (IEFC), també inclou els treballs de centres com l’Elisava o l’Escola d’Art i Superior de Disseny d’Olot.

El FineArt és un festival pioner a escala nacional en el món de la fotografia i que ja porta quatre edicions a la seva esquena des de la primera que es va celebrar el 2012. A part d’oferir nombroses exposicions també organitza tot un seguit d’activitats relacionades amb la imatge, com ara visites guiades, projecció de pel·lícules i tallers tant per a grans com petits. La iniciativa és promoguda per l’Ajuntament d’Igualada i l’Agrupació Fotogràfica d’Igualada, comptant també amb un gran nombre de patrocinadors i colaboradors.

‘A peu de tanca’ s’instal·la al Pati Llimona

El fotoperiodista Antonio Sempere presenta un relat visual sobre la frontera sud

23/02/2017 – CLARA LÓPEZ || ‘A peu de tanca’, una exposició fotogràfica d’Antonio Sempere sobre el drama de la immigració a la frontera sud espanyola, es va inaugurar ahir al Centre Cívic Pati Llimona de Barcelona. La mostra, organitzada per la plataforma ciutadana Stop Mare Mortum, podrà ser visitada del 22 de febrer al 15 de març.

‘A peu de tanca’ té com a objectiu sensibilitzar a la ciutadania sobre la vulneració sistemàtica de drets humans a la frontera sud i fer eco d’un fet migratori que, tal com va explicar Sempere, “és invisible per als mitjans”. El conjunt de fotografies s’estructura en tres parts: la vida als campaments dels boscos del Marroc, la decisió de fer el salt, i finalment l’arribada als Centres d’Estada Temporal per a Immigrants (CETI) de Ceuta i Melilla, els quals doblen la seva capacitat d’acollida. L’autor aconsegueix així, que l’espectador realitzi de manera visual un recorregut similar al d’aquells que esperen trobar un futur més enllà de la tanca.

D’esquerra a dreta: Andrés Garcia (Irídia), Kelvin Ejukonemo, Jara Esbert-Pérez (Stop Mare Mortum) i Antonio Sempere. Foto/ Clara López

La presentació va comptar amb la participació de Jara Esbert-Pérez, portaveu de Stop Mare Mortum; Andrés Garcia, portaveu d’Irídia – Centre de Defensa pels Drets Humans; Antonio Sempere; i Kelvin Ejukonemo, refugiat econòmic. Els experts en drets humans i desplaçaments van posar èmfasi en la necessitat de trobar vies legals i segures per al refugi, ja que com va apuntar Garcia “la llei no s’aplica a la frontera sud, o s’aplica vorejant la il·legalitat”. Íridia i Fotomovimiento estan portant a terme un informe audiovisual que té previst veure la llum el 20 d’abril.

D’altra banda, els interessos rere les polítiques migratòries dels governs van ser un altre element a tractar per Esbert-Pérez, qui va recalcar que sovint “les persones són tractades com a monedes de canvi”. Ejukonemo va posar sobre la taula, gràcies a un relat personal, la duresa de les condicions tant als campaments del Marroc, com un cop creuada la frontera. “En un principi penses que es tracta d’un trajecte normal, però la vida al bosc és radical”, va apuntar “un dia va arribar la policia i ens va cremar tot”.

Antonio Sempere realitza un recorregut per la mostra després de la presentació. Foto/ Antònia Crespí

Antonio Sempere treballa com fotoperiodista freelance al Nord-Àfrica i en l’actualitat és corresponsal de l’agència internacional Pressenza, que també organitza en el projecte. El reporter gràfic col·labora amb diverses entitats socials en favor dels Drets Humans i arriba al Pati Llimona amb un treball de dos anys a la tanca de Ceuta. A partir d’un recorregut per la mostra Sempere va relatar algunes de les experiències més personals viscudes en la seva tasca de corresponsal. Com a testimoni directe de la situació a la frontera sud, va explicar el desgast psicològic i emocional que genera documentar episodis com els retrats a ‘A peu de tanca’. “Coneixes a gent que no tornes a veure mai més”, va confessar Sempere. Molts dels que decideixen fer el salt sovint són reprimits o assassinats, o simplement moren en l’intent de creuar.

La inauguració de ‘A peu de tanca’ coincideix amb la polèmica sobre els visats dels refugiats, actualment discutida al Tribunal de Justícia de la Unió Europea, i amb l’entrada de 500 persones migrants a Ceuta a través de la frontera del Tarajal el passat 17 de febrer.

Aquí podeu veure el vídeo-resum de l’acte de presentació: